La paraula adolescència deriva del llatí adolescere, que significa créixer. Per tant , l’adolescent, el adolescens, és el que està creixent. I precisament això és el que fan les nostres filles i fills quan deixen enrere la infantesa, i entren en l’adolescència. Estan creixent, amb tot el que això implica.
Els seus cossos canvien amb l’arribada de la pubertat: nens i nenes comencen a desenvolupar aquelles característiques físiques que ens fan adults. I de la mà d’aquests canvis visibles, les hormones es desperten, i apareix un nou interès pel cos propi, i pel de l’ altre sexe, que empeny a noies i nois als seus primers contactes eròtics o sexuals, sols o acompanyats.
I també canvia la seva identitat; de fet és el canvi més important, i que en ocasions porta de cap als pares, i als propis joves.
I és que l’adolescent viu un autèntica revolució: tot o gairebé tot el que abans servia, passa a ser qüestionat o directament rebutjat. Aquelles coses que abans gaudia, les coses que preferia, les relacions que tenia cura o valorava, deixen de ser tan importants i es qüestionen. Per què passa això? A mesura que es desenvolupen com a persones, el seu desig i necessitat de ser individus únics i propis els porta a no acceptar allò donat, el que venia sent, com l’única opció. Per això qüestionen, desobeeixen, o fan coses que no havien fet, que ni imaginàvem possibles (desafiaments a les normes, tabac, no anar a classe, noves aficions …). No acceptar el de sempre, implica buscar nous paradigmes, és a dir, posar certa distància amb el pare i la mare, que deixen de ser els principals referents, i explorar altres identificacions, com són els amics (els iguals) o certs estereotips socials.
Com tota revolució, hi ha una transformació, que culmina en un nou ordre, en una nova organització, o en una manera diferent de funcionar. Aquest camí de vegades no és fàcil. Hi ha moments de molta incertesa i inseguretat, de canvi i transició, de contradicció, de lluita contra un mateix i contra l’exterior … Cada adolescent fa el seu procés i pot viure-ho amb més o menys emotivitat. Però cal estar atent a que el procés es produeixi, perquè en cas contrari, la persona no estaria creixent, no estaria seguint el desenvolupament natural d’un adolescent. Si no es fa un individu propi i diferent dels pares, si no hi ha una transformació, això pot succeir quan sigui un adult, i tenir conseqüències poc desitjables.
El protagonista és el jove, però en la funció no podem oblidar als pares. Mare i pare té un paper essencial, i és el de ser suports en aquest procés de canvi. Moltes vegades, com a pares, no vam aprovar el que les nostres adolescents fan, o temem el que els pot passar si decideixen tal cosa o una altra, i hi ha qui opta per la via de la norma i la prohibició. I està bé posar límits, sempre que ens guiï la voluntat de protegir i ensenyar, i no la imposició i l’immobilisme. És difícil pretendre que les normes que abans funcionaven ho segueixin fent, i correm el risc d’ofegar el procés de “fer-se individu” que està vivint el jove si no cedim en algunes coses. L’equilibri ideal es obtindria entre el límit i la comprensió, entre protegir i deixar errar al jove perquè aprengui i es responsabilitzi.
En moments en què estiguem nerviosos o preocupats, és útil recordar que nosaltres també vam viure l’adolescència, i que gràcies a aquesta etapa avui estem aquí, però des de l’altre banda.
Des del Centre de Teràpia Psicològica Kairós, podem donar el suport necessari al jove, als pares, o a tota la família en conjunt, perquè aquesta important etapa de la vida es transiti de la millor manera possible.
Català