Blog

ELS SOMNIS

Qui de nosaltres no ha somiat alguna vegada? Qui no s’ha despertat intrigat, espantat, relaxat o esperançat després de la vivència onírica?

Independentment del que pensem sobre què són els somnis en realitat i com es formen, els somnis poden ser molt útils en teràpia pel missatge que ens fan arribar. Al llarg de la història i des de diferents cultures, els somnis s’han considerat valuoses fonts d’informació i coneixement.

No es tracta d’agafar un manual estàndard que ens indiqui que somiar tal cosa vol dir tal altra. Al Centre de Teràpia Psicològica Kairós creiem que un somni aporta una informació concreta a una persona concreta. Mitjançant el coneixement de la persona i mitjançant un diàleg terapèutic, podem trobar el significat que el consultant li dóna al somni. Què li aporta en el seu context vital o en el seu moment present, qui apareix i qui no, què simbolitza cada situació … Traduïm la fantasia del somni, el seu llenguatge metafòric, en una història que té sentit per a la persona i que pot ajudar en el seu procés de teràpia.

Somiar és una activitat que fem totes les persones cada nit, siguem més conscients o menys dels nostres somnis. És un recurs natural i espontani que podem aprofitar per conèixer-nos millor i per resoldre situacions de la nostra vida.

Quin és l’últim somni que recordes?

COEFICIENT INTEL·LECTUAL vs. INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

Per què l’alumne més llest de la classe probablement no serà el que tindrà més èxit? Per què algunes persones continuen mostrant-se optimistes quan afronten problemes que enfonsarien a una persona menys positiva? En poques paraules, quines qualitats de la ment determinen l’èxit?

Avui en dia els investigadors tendeixen a acceptar que el Coeficient Intel·lectual (CI) compta amb un 20% del rendiment de les persones, l’altre 80% depèn de múltiples factors entre els quals trobem la intel·ligència emocional.

Però, què és la intel·ligència emocional? És aquella part de la intel·ligència que ens dóna la capacitat de reconèixer i controlar els sentiments i emocions propis, de discriminar entre ells i utilitzar la informació per guiar el nostre pensament i les nostres accions. Ens dóna la capacitat de motivar-nos i persistir davant les decepcions, de controlar els impulsos, regular l’humor i evitar que els problemes afectin a la nostra capacitat de pensar.

Mentre que cada vegada les generacions de nens i nenes sembla que siguin més intel·ligents segons el seu CI, la seva capacitat emocional i social disminueix vertiginosament. Aquest fet, és degut a la distinció més important entre aquests dos tipus d’intel·ligència, i és que la intel·ligència emocional no porta una càrrega genètica marcada, sinó que s’ha d’aprendre i millorar al llarg de la vida i, per tant, hem de poder ensenyar-la.

Per poder aconseguir l’èxit en la seva plenitud necessitem, doncs, d’un bon coeficient intel·lectual acompanyat d’una bona educació emocional. Des del Centre de Teràpia Psicològica Kairós creiem que és un factor molt important i, per tant, si necessiteu podeu contactar amb nosaltres on us ajudarem a treballar i potenciar aquestes qualitats més emocionals, sovint oblidades.

 

LA TORNADA DE VACANCES!

Us recordeu d’aquelles nits d’estiu i aquells dies de platja? Sembla que faci molt que haguem tornat de vacances, però certament fa molt poc i creiem que són uns bons dies per replantejar quin ritme volem dur aquest any. Amb aquesta entrada volem exposar uns quants consells perquè la tornada a la rutina no sigui tan feixuga i mantinguem una bona qualitat de vida  que ens permeti arribar a final de curs sense sobrecàrrega laboral ni amb un alt nivell d’estrès. El ritme accelerat i frenètic que ens empeny dia a dia és totalment descompensat amb la desconnexió i inactivitat que molts practiquen durant els dies d’estiu.

  1. Dedicar temps a allò que ens agrada i satisfà. És important fer encabir en el nostre horari setmanal activitats agradables que ens reconfortin. Moments per a un mateix (dansa, música, lectura, cinema, caminades…) i moments compartits amb els amics i família (excursions, dinars, sopars, sortides a l’aire lliure, concerts, etc.). Treballar i tornar a la rutina no implica que no puguin haver-hi moments de desconnexió i plaer. Mentalment saber que després de les obligacions rutinàries ens espera quelcom reforçant, fa que tinguem una millor disposició a la feina (i/o estudis), un millor estat d’ànim i actitud cap a un mateix i cap als altres.
  2. Cuidar-nos: menjar bé i fer exercici. Amb això fem referència a tenir cura del nostre cos. Mantenir un bon nivell d’activitat (evitant així tendències sedentàries) i fer una bona dieta. Menjar equilibrat adequat al nostre metabolisme i nivell d’exercici realitzat és molt positiu pel nostre organisme. Pensem, ens sentim i descansem millor.
  3. Crear-se una rutina i descansar. Tant important és mantenir el cos actiu, com proporcionar-li moments perquè reposi i es recarregui. Dormir suficient, incloure migdiades (si és possible) i mantenir uns horaris estables. Les rutines ens transmeten seguretat i autoconfiança, doncs podem preveure i controlar allò proper del qual serem partíceps.
  4. Estar connectat amb el present. Estar pensant constantment amb el passat ens atrau a estats melancòlics, i estar centrats en el futur, pot dur-nos a estats d’angoixa. Us recomanem gaudir del moment que està succeint.
  5. Objectius concrets i assequibles. Els objectius mantenen viva la motivació intrínseca, d’un mateix. És bo proposar-se petits reptes i metes, sempre procurant que la distància per aconseguir-los no ens doni sensació d’impossibilitat. Anar aconseguint nous propòsits ens manté satisfets i realitzats. Recordem que els objectius poden crear-se en qualsevol dels àmbits vitals: a la feina, amb la família, amb els amics i amb un mateix.

Des del Centre de Teràpia Psicològica Kairós, us convidem a que dediqueu una estona a reflexionar quins aspectes dels que hem comentat estan sent descuidats i fer-vos càrrec del vostre benestar. Com sempre, estem aprop vostre per si us podem ajudar a gestionar qualsevol conflicte o bloqueig a nivell individual, de parella o familiar.

Bon curs a tothom!

DEPRESSIÓ POSTPART

La depressió postpart  és una depressió patida poc després d’haver tingut un fill, normalment durant el primer mes posterior tot i que es considera depressió postpart fins els 3 mesos després d’haver parit. Es tracta d’un tipus de depressió freqüent que la pateix una de cada deu mares.

Tot i que les causes concretes no acaben de quedar clares sembla que, probablement, els canvis hormonals que tenen lloc en l’embaràs i el post part afegit a situacions de l’entorn de la mare (poc suport de la parella, poc suport de la família, nadó prematur) i d’ella mateixa ( tipus de lactància no decidida per ella, mala experiència del part) poden iniciar o exacerbar la simptomatologia depressiva.

Se sap també que el cúmul de circumstàncies fisiològiques després del part, com són manca de son i l’esgotament, alteracions tiroïdals i anèmia poden repercutir en l’estat d’ànim de la mare.

D’altra banda, des d’un punt de vista sociològic,  la idea preestablerta d’una maternitat idealitzada i la pressió social actual en el món occidental fa que les dones es puguin sentir estigmatitzades i no siguin capaces d’afrontar el que senten o pensen i demanar ajuda.

Els símptomes són els comuns d’una depressió, ànim trist, fatiga, manca d’ interès i dificultats per disfrutar de les coses, pensaments negatius i ens els casos més greus pensaments sobre la mort. Com a símptoma específic cal saber que hi ha mares que degut a la tristesa que presenten i els sentiments negatius i pessimistes poden presentar sentiments de rebuig cap el seu fill dificultant així el vincle amb el nadó i el seu correcte desenvolupament psicomotor els primers mesos de vida.

El tractament més adequat és psicofarmacològic i psicològic. Per una banda, si el cas és moderat o greu cal iniciar tractament amb fàrmacs antidepressius i iniciar teràpia psicològica amb l’objectiu de millorar la simptomatologia i així aconseguir un millor vincle mare- nadó.

Es tracta d’un trastorn greu ja que afecta a la mare que el pateix i la relació primerenca amb el seu fill. Degut a l’estigma que existeix per la significació de la maternitat en la nostra societat és important conscienciar-nos de l’existència d’aquest trastorn per així detectar-lo precoçment i ajudar a les mares que el pateixen.

Si busques un centre de teràpia psicològica a Barcelona per tractar aquest tema o d’altres relacionats, a Kairós trobaràs professionals centrats en tu.

L’ANSIETAT

Qui no ha sentit alguna vegada la boca seca o les mans tremoloses? Recordes l’última vegada que et feia mal la panxa o la boca de l’estòmac? O que semblava que el cor se’t sortiria del pit, bategant ràpid i fort?

Totes aquestes reaccions del cos són manifestacions de nerviosisme i ansietat, i el seu origen es remunta als homínids, dels quals evolucionem. I és que aquestes reaccions preparen al cos, l’individu, per a una reacció imminent davant un perill o amenaça. Ens predisposen per a l’atac o la fugida. Per exemple, la taquicàrdia proveeix de més sang, i més ràpidament, al cos, per a un exercici físic intens; o el mal de panxa és degut a moviments intestinals per evacuar el seu contingut, pesar menys i ser més veloços.

Avui en dia l’ésser humà no s’enfronta a aquestes situacions, i resol els seus conflictes, generalment, mitjançant el diàleg i la relació, però aquest ressort, aquest mecanisme, s’activa igualment en sentir amenaçada la nostra integritat psicològica o emocional. I podem experimentar-ho davant un perill real o enfront de la nostra creença de que alguna cosa pot succeir, encara que no estigui succeint.

És bo que hi sigui, és bo preparar-se per l’acció, estar atents i llestos … però aquest mecanisme pot perdre la seva utilitat, la seva funcionalitat quan s’activa molt sovint i/o molt intensament, per exemple en una època de molt estrès, crisi personal o dificultats amb la parella o la família. Pot passar llavors que aquest disparador es desregula, i encara que superem, resolguem o deixi d’existir el conflicte que l’activava, continui activant-se forma automàtica, i visquem amb una sensació d’intranquil·litat, o por, de forma contínua. I per a res.

Hi ha diversos quadres clínics que es deuen a aquest desequilibri, com l’ansietat generalitzada o l’estrès post traumàtic …

És una situació molt desagradable i desconcertant. Estar nerviós sense saber per què o amb una idea molt vaga, dia rere dia … A més de que podem arrribar a pensar negativament de nosaltres mateixos, com si no poguéssim resoldre les coses o no valguéssim, o ens haguéssim quedat ancorats en alguna cosa.

Si creus que et passa una cosa semblant, o que alguna sensació t’acompanya des de fa massa temps i et genera malestar, al Centre de Teràpia Psicològica Kairós podem ajudar-te.

Veurem què passa o què va succeir, quin conflicte existeix, i t’acompanyarem en la recerca de la millor solució per al teu moment, i perquè puguis seguir endavant amb la teva vida i els teus projectes.

JUNTS O SEPARATS, SEGUIM SENT PARES!

La separació en una parella és una decisió molt difícil i delicada, que sovint fa que es postergui malgrat, mantenir-se units, sigui contraproduent per cada una de les parts. Separar-se és dolorós ja que suposa un gran canvi: establir noves rutines, deshabituar-se a la presència i recolzament de l’altre, conviure amb la solitud, acomiadar-se del projecte vital en conjunt i dibuixar-ne un altre de nou. A més, freqüentment, s’han de gestionar conflictes amb la persona que tant has estimat i que, segurament, encara estimes.  Però, què passa quan hi ha fills entre mig?

Doncs, quan hi ha fills entre mig, la presa de decisió encara es complica més i pot ser un factor bloquejador basat en la idea de que és millor preservar el nucli familiar que exposar als teus propis fills a una situació tan angoixant. Entenem que si això ocorre, estem basant la decisió en la sobreprotecció més que en una protecció real pel benestar dels nostres fills. Estem evitant que s’exposin a curt termini a una situació desagradable, quant a llarg termini pugui ser més beneficiós per a tothom i molt probablement al moment present tampoc els hi és recomfortant. Les criatures se n’adonen del què ocorre a les seves llars, palpen la tensió, si no és que escolten i presencien discussions i crits, pateixen –cadascú de manera diferent– si els seus pares pateixen. No és una decisió fàcil, i per això sempre recomanem que es valori quina és la qualitat òptima que com a pares els hi podeu oferir.

Sigui estant junts o separats, no ens hem d’oblidar que vosaltres no sou exclusivament parella, sinó que sou pares. Això implica que estant separats –i, malgrat les dificultats que tot això comporta– heu de vetllar per establir una bona comunicació per poder tractar els temes més rellevants davant la seva educació. Heu d’intentar establir els criteris que regiran el creixement dels vostres fills. Parlar dels límits, preocupacions, de les dificultats, dels problemes detectats en ells,  de com els afrontareu. Això no significa que hagueu de fer-ho de manera idèntica, doncs cadascú tindrà el seu estil, però sí que els fills rebin un missatge clar i uniforme. Procurar, pel seu benestar, deixar els conflictes post-conjugals en un segon pla i facilitar el seu desenvolupament vetllant el respecte mutu dels vostres fills cap a cadascú de vosaltres. Ells provaran d’aconseguir coses diferents, però la visió que han de tenir és que sou un EQUIP DE PARES, malgrat les desavinences que com a parella vau tenir.

Si en aquest període d’adaptació, creieu que necessiteu l’ajuda de professionals que permetin mediar, analitzar i ajudar-vos a vosaltres i als vostres fills, en habilitats comunicatives més assertives o d’afrontament en com fer d’equip de pares durant la separació, a Kairós els trobaràs!

LA PSIQUIATRIA: TRENQUEM PREJUDICIS

Generalment la psiquiatria es defineix com la branca de la medicina dedicada a l’estudi dels trastorns mentals amb l’objectiu de prevenir, avaluar, diagnosticar, tractar i rehabilitar a les persones amb trastorn mental i assegurar l’autonomia i l’adaptació de l’individu a les condicions de la seva existència.

Tots sabem, però, que la història de la psiquiatria no ha sigut igual a les de les altres branques de la medicina, sent per això criticada i admirada a parts iguals. Tots els àmbits de la societat han criticat el paper del psiquiatra. Així doncs, la psicologia l’ha acusat de negligent en l’estudi de la ment, considerant que en masses ocasions s’ha caigut en massa facilitat en tractar la ment amb medicació o donant explicacions a problemes quotidians a través d’un diagnòstic mèdic. La sociologia ha assenyalat els seus efectes discriminadors i estigmatitzadors al llarg de la història, doncs encara avui dia les etiquetes diagnòstiques es carreguen en l’essència de la persona, marcant sovint la seva identitat i com els altres el veuen. A més, ideologia i política també han opinat sempre del paper de la psiquiatria en la societat i han posat en dubte al llarg de la història el seu paper principal, que no havia de ser cap altre que millorar la qualitat de vida de persones amb dificultats tant a nivell del pensament, les emocions o la conducta. Pero és que inclós la pròpia medicina ha considerat a la psiquiatria una especialitat ressagada i inaccessible i la biologia no ha ajudat a buscar explicacions com en altres disciplines mèdiques. No tenim respostes a través d’exploracions complementàries, només tenim l’exploració clínica i l’experiència. En la medicina actual, tant vinculada a les anàlisis de sang i a les proves d’imatge, és difícil d’entendre que encara es pugui examinar i tractar només amb la clínica. La obsessió per la demostració científica queda limitada en aspectes de la ment.

A més, actualment, ens trobem amb les dificultats socials d’entendre emocions com la tristesa, emocions normals en l’home, que han d’existir. Les persones del món occidental hem perdut la capacitat de patir dolor emocional, pensant que es tracta de pensament o emocions erronis que un metge ha de solucionar.

Amb tot això, es pot entendre la gran contradicció que pot existir per algú quan se li diu que seria bo que anés al psiquiatra. El primer que es planteja aquesta persona és que ella no està boja, o pensarà que no té sentit anar-hi, perquè ‘no hi creu amb els psiquiatres’. Per una banda, no és qüestió de creure-hi o no, ens falta molt per saber, el cervell és l’òrgan més complicat, però ja sabem coses, hem avançat, els psiquiatres podem ajudar i així ho ha demostrat la ciència. Per altra banda, s’ha de trencar amb l’estigma de la bogeria, no existeixen bojos, existeixen persones que perceben la seva realitat d’altres maneres, i això no vol dir que no puguin portar la vida que elles vulguin.

Per tot això, doncs, l’ objectiu de la psiquiatria  no ha de ser cap altre que acompanyar a la persona que ho necessita a poder millorar la seva qualitat de vida per tal de poder portar la vida que vulgui a qualsevol nivell, tant personal com professional, més enllà d’una pastilla, més enllà d’un diagnòstic.

L’atenció psiquiàtria oferta des de Kairós, contempla la complexitat de l’ésser humà i intenta ajustar el tractament al màxim a cadascú, tenint sempre en compte els recursos i fortaleses del pacient.

LA TRISTESA

Us voldríem parlar sobre una emoció no desitjada perquè ens fa estar en un estat desagradable, desanimat però que és igual d’important que la resta: la tristesa.

Totes les emocions, tant les positives com les negatives, tenen una funció perquè són indicadores. Indicadores per a un mateix i pels altres, doncs tenen funcions adaptatives i socials. La funció adaptativa fa referència a la preparació del nostre organisme, és a dir, reconèixer que estem d’una manera per poder posar en marxa una conducta compensatòria que ens permeti mantenir-la o posar-hi remei. I a la vegada, l’expressió emocional (social) permet comunicar a la resta com estem i què ens fa falta. Els altres poden detectar què necessitem, sempre i quan no reprimim l’expressió de l’emoció permetent així trobar recolzament a la nostra xarxa social.

Tal i com ens diu Jan Anguita, la diferència de la tristesa amb altres sensacions negatives amb les que convivim és la incertesa del què ens vol indicar. Ens fa patir perquè no sabem què és. Quan tenim gana no és agradable, però sabem molt bé com superar-la, o bé, quan estem molt fatigats i tenim son, sabem que quan agafem el llit i puguem dormir, podrem eradicar amb aquesta sensació tan negativa i desagradable. Però, què ens indica la tristesa? Segons aquest autor, i nosaltres ho compartim, ens indica que ens falta amor.

I ara us preguntareu, com pot ser que que ens falti amor sigui quelcom útil, adaptatiu o que haguem d’acceptar? Imagineu-vos que se’ns mor un ésser estimat o ens sentim tristos perquè ens hem discutit amb el nostre millor amic. Sense l’emoció de la tristesa passaríem per la vida sense que res ens importés i és que tal i com diu el poeta i escriptor Mario Benedetti “mai vaig pensar que en la felicitat hi hagués tanta tristesa”. La tristesa ens recull a nosaltres mateixos, ens permet raonar amb més claredat podent així elaborar un dol, reconèixer i acceptar que no hem actuat bé i poder demanar perdó així com entendre que quelcom no ens fa bé i prendre decisions com deixar a la parella. La tristesa ens transporta a un estat analític profund i podem pensar millor permetent en un futur poder tenir un estat d’ànim més positiu i feliç.

D’altra banda, acceptar no significa que haguem de perpetuar aquest estat, sinó entendre per què ens sentim així i donar un nou significat al que podem fer. Detectar què ens indica. L’emoció ha de ser funcional però no patologitzar-la cronificant-la. És a dir, permetre’ns un temps de reflexió, d’elaboració, d’acceptació, de retrobament amb un mateix de què és el que un vol, de què no vol,  així entendre com prefereix viure. És en aquest punt on la persona ha de fer coses per suplir allò que li fa falta: l’amor. No buscant desesperadament a l’exterior i en els altres, sinó en un mateix. Si ens falta amor, nosaltres mateixos ens el podem donar: cuidant-nos i entenent la complexitat d’estats pels quals podem passar, sense caure en una desesperació i indefensió.

Des de Kairós, us podem acompanyar en aquests procés individual d’indagació de la pròpia emoció i ensenyar tècniques per elaborar el seu significat per no quedar-se atrapat en un malestar sense captar-ne la seva funcionalitat.

L’ADOLESCÈNCIA

La paraula adolescència deriva del llatí adolescere, que significa créixer. Per tant , l’adolescent, el adolescens, és el que està creixent. I precisament això és el que fan les nostres filles i fills quan deixen enrere la infantesa, i entren en l’adolescència. Estan creixent, amb tot el que això implica.

Els seus cossos canvien amb l’arribada de la pubertat: nens i nenes comencen a desenvolupar aquelles característiques físiques que ens fan adults. I de la mà d’aquests canvis visibles, les hormones es desperten, i apareix un nou interès pel cos propi, i pel de l’ altre sexe, que empeny a noies i nois als seus primers contactes eròtics o sexuals, sols o acompanyats.

I també canvia la seva identitat; de fet és el canvi més important, i que en ocasions porta de cap als pares, i als propis joves.

I és que l’adolescent viu un autèntica revolució: tot o gairebé tot el que abans servia, passa a ser qüestionat o directament rebutjat. Aquelles coses que abans gaudia, les coses que preferia, les relacions que tenia cura o valorava, deixen de ser tan importants i es qüestionen. Per què passa això? A mesura que es desenvolupen com a persones, el seu desig i necessitat de ser individus únics i propis els porta a no acceptar allò donat, el que venia sent, com l’única opció. Per això qüestionen, desobeeixen, o fan coses que no havien fet, que ni imaginàvem possibles (desafiaments a les normes, tabac, no anar a classe, noves aficions …). No acceptar el de sempre, implica buscar nous paradigmes, és a dir, posar certa distància amb el pare i la mare, que deixen de ser els principals referents, i explorar altres identificacions, com són els amics (els iguals) o certs estereotips socials.

Com tota revolució, hi ha una transformació, que culmina en un nou ordre, en una nova organització, o en una manera diferent de funcionar. Aquest camí de vegades no és fàcil. Hi ha moments de molta incertesa i inseguretat, de canvi i transició, de contradicció, de lluita contra un mateix i contra l’exterior … Cada adolescent fa el seu procés i pot viure-ho amb més o menys emotivitat. Però cal estar atent a que el procés es produeixi, perquè en cas contrari, la persona no estaria creixent, no estaria seguint el desenvolupament natural d’un adolescent. Si no es fa un individu propi i diferent dels pares, si no hi ha una transformació, això pot succeir quan sigui un adult, i tenir conseqüències poc desitjables.
El protagonista és el jove, però en la funció no podem oblidar als pares. Mare i pare té un paper essencial, i és el de ser suports en aquest procés de canvi. Moltes vegades, com a pares, no vam aprovar el que les nostres adolescents fan, o temem el que els pot passar si decideixen tal cosa o una altra, i hi ha qui opta per la via de la norma i la prohibició. I està bé posar límits, sempre que ens guiï la voluntat de protegir i ensenyar, i no la imposició i l’immobilisme. És difícil pretendre que les normes que abans funcionaven ho segueixin fent, i correm el risc d’ofegar el procés de “fer-se individu” que està vivint el jove si no cedim en algunes coses. L’equilibri ideal es obtindria entre el límit i la comprensió, entre protegir i deixar errar al jove perquè aprengui i es responsabilitzi.

En moments en què estiguem nerviosos o preocupats, és útil recordar que nosaltres també vam viure l’adolescència, i que gràcies a aquesta etapa avui estem aquí, però des de l’altre banda.

Des del Centre de Teràpia Psicològica Kairós, podem donar el suport necessari al jove, als pares, o a tota la família en conjunt, perquè aquesta important etapa de la vida es transiti de la millor manera possible.

“M’ESTIMO PERQUÈ EXISTEIXO”

La consciència es constitutiva del ser humà, però aquesta consciència en les fases més inicials de les nostres vides no és possible. El nadó quan neix no és conscient del món on està i no es reconeix a sí mateix per saber i demanar què és el que necessita. És per això que en aquestes fases primerenques és essencial la mirada de l’altre per la nostra supervivència.

De la qualitat d’aquesta mirada “aliena” dependrà la mirada pròpia, doncs al cap i a la fi, hem estat constituïts per la mirada dels demés. La mirada de la mare i del pare et legitima, et reconeix, t’estima i et dóna permís per ser… Aquesta mirada “aliena” serà la base del propi coneixement i de la nostra consciència, i d’aquesta dependrà la nostra autoestima.

Popularment, l’autoestima se sosté per la valoració que ens fem de nosaltres mateixos. I aquesta visió fragilitza el propi concepte. Intento explicar-me millor. Una valoració està en funció dels valors que dónes i els valors són variables. Això situa la teva autoestima (la teva pròpia estima) en un lloc perillós, doncs variarà segons els valors-criteris vagin canviant. Imaginem-nos que el que més valorem de nosaltres mateixos és la capacitat de persistència davant les adversitats. Què ocorrerà amb el nostre amor propi el dia que estiguem fatigats, avorrits o cansats i no puguem persistir en una tasca? Deixaràs d’estimar-te? O, què ocorrerà en el cas que la nostra estima estigui basada en la valoració dels altres? No assoleixo les seves expectatives o crec no ser tan intel·ligents com l’altra persona? Si l’amor a nosaltres mateixos es basa en valoracions, ens estem venent a les lleis del mercat. El nostre reconeixement no ha de basar-se ens els mèrits, èxits o allò que podem fer perquè ens distancia del nostre SER. L’autoestima, tal i com diu el seu nom hauria de basar-se en l’estima: l’amor i si és estima ha de ser estable. Així doncs, podríem traduir autoestima com “autoamor”.

Des de la nova visió, la de l’amor, la nostra pròpia estima està sempre amb nosaltres i roman malgrat les circumstàncies, qualitats i defectes. L’autoestima està relacionada amb dos conceptes: l’autoimatge (concepte que es té de sí mateix) i l’autoacceptació (reconeixement de les qualitats i defectes). Ens acceptem sense condicions, igual que si estimem a algú. Així, tenir una autoestima bona implica estimar-nos bé, tenir cura de nosaltres mateixos; comprendre’ns per aprendre dels nostres errors; poder ser autèntics pel fer de ser i existir; podem reconèixer el que hi ha i ser humils.

Com una mare diria al seu fill, el mateix ens hem de dir a nosaltres mateixos: “m’estimo, perquè existeixo” – sense afegir més condicions.