Categoria: Teràpia individual

Autoestima Mindfulness Teràpia familiar Teràpia individual Teràpia Infantojuvenil Teràpia parella By Kairos 0 Comments

LA TORNADA DE VACANCES!

Us recordeu d’aquelles nits d’estiu i aquells dies de platja? Sembla que faci molt que haguem tornat de vacances, però certament fa molt poc i creiem que són uns bons dies per replantejar quin ritme volem dur aquest any. Amb aquesta entrada volem exposar uns quants consells perquè la tornada a la rutina no sigui tan feixuga i mantinguem una bona qualitat de vida  que ens permeti arribar a final de curs sense sobrecàrrega laboral ni amb un alt nivell d’estrès. El ritme accelerat i frenètic que ens empeny dia a dia és totalment descompensat amb la desconnexió i inactivitat que molts practiquen durant els dies d’estiu.

  1. Dedicar temps a allò que ens agrada i satisfà. És important fer encabir en el nostre horari setmanal activitats agradables que ens reconfortin. Moments per a un mateix (dansa, música, lectura, cinema, caminades…) i moments compartits amb els amics i família (excursions, dinars, sopars, sortides a l’aire lliure, concerts, etc.). Treballar i tornar a la rutina no implica que no puguin haver-hi moments de desconnexió i plaer. Mentalment saber que després de les obligacions rutinàries ens espera quelcom reforçant, fa que tinguem una millor disposició a la feina (i/o estudis), un millor estat d’ànim i actitud cap a un mateix i cap als altres.
  2. Cuidar-nos: menjar bé i fer exercici. Amb això fem referència a tenir cura del nostre cos. Mantenir un bon nivell d’activitat (evitant així tendències sedentàries) i fer una bona dieta. Menjar equilibrat adequat al nostre metabolisme i nivell d’exercici realitzat és molt positiu pel nostre organisme. Pensem, ens sentim i descansem millor.
  3. Crear-se una rutina i descansar. Tant important és mantenir el cos actiu, com proporcionar-li moments perquè reposi i es recarregui. Dormir suficient, incloure migdiades (si és possible) i mantenir uns horaris estables. Les rutines ens transmeten seguretat i autoconfiança, doncs podem preveure i controlar allò proper del qual serem partíceps.
  4. Estar connectat amb el present. Estar pensant constantment amb el passat ens atrau a estats melancòlics, i estar centrats en el futur, pot dur-nos a estats d’angoixa. Us recomanem gaudir del moment que està succeint.
  5. Objectius concrets i assequibles. Els objectius mantenen viva la motivació intrínseca, d’un mateix. És bo proposar-se petits reptes i metes, sempre procurant que la distància per aconseguir-los no ens doni sensació d’impossibilitat. Anar aconseguint nous propòsits ens manté satisfets i realitzats. Recordem que els objectius poden crear-se en qualsevol dels àmbits vitals: a la feina, amb la família, amb els amics i amb un mateix.

Des del Centre de Teràpia Psicològica Kairós, us convidem a que dediqueu una estona a reflexionar quins aspectes dels que hem comentat estan sent descuidats i fer-vos càrrec del vostre benestar. Com sempre, estem aprop vostre per si us podem ajudar a gestionar qualsevol conflicte o bloqueig a nivell individual, de parella o familiar.

Bon curs a tothom!

Depressió Maternitat Teràpia individual By Kairos 0 Comments

DEPRESSIÓ POSTPART

La depressió postpart  és una depressió patida poc després d’haver tingut un fill, normalment durant el primer mes posterior tot i que es considera depressió postpart fins els 3 mesos després d’haver parit. Es tracta d’un tipus de depressió freqüent que la pateix una de cada deu mares.

Tot i que les causes concretes no acaben de quedar clares sembla que, probablement, els canvis hormonals que tenen lloc en l’embaràs i el post part afegit a situacions de l’entorn de la mare (poc suport de la parella, poc suport de la família, nadó prematur) i d’ella mateixa ( tipus de lactància no decidida per ella, mala experiència del part) poden iniciar o exacerbar la simptomatologia depressiva.

Se sap també que el cúmul de circumstàncies fisiològiques després del part, com són manca de son i l’esgotament, alteracions tiroïdals i anèmia poden repercutir en l’estat d’ànim de la mare.

D’altra banda, des d’un punt de vista sociològic,  la idea preestablerta d’una maternitat idealitzada i la pressió social actual en el món occidental fa que les dones es puguin sentir estigmatitzades i no siguin capaces d’afrontar el que senten o pensen i demanar ajuda.

Els símptomes són els comuns d’una depressió, ànim trist, fatiga, manca d’ interès i dificultats per disfrutar de les coses, pensaments negatius i ens els casos més greus pensaments sobre la mort. Com a símptoma específic cal saber que hi ha mares que degut a la tristesa que presenten i els sentiments negatius i pessimistes poden presentar sentiments de rebuig cap el seu fill dificultant així el vincle amb el nadó i el seu correcte desenvolupament psicomotor els primers mesos de vida.

El tractament més adequat és psicofarmacològic i psicològic. Per una banda, si el cas és moderat o greu cal iniciar tractament amb fàrmacs antidepressius i iniciar teràpia psicològica amb l’objectiu de millorar la simptomatologia i així aconseguir un millor vincle mare- nadó.

Es tracta d’un trastorn greu ja que afecta a la mare que el pateix i la relació primerenca amb el seu fill. Degut a l’estigma que existeix per la significació de la maternitat en la nostra societat és important conscienciar-nos de l’existència d’aquest trastorn per així detectar-lo precoçment i ajudar a les mares que el pateixen.

Si busques un centre de teràpia psicològica a Barcelona per tractar aquest tema o d’altres relacionats, a Kairós trobaràs professionals centrats en tu.

Ansietat Crisis vitals Teràpia individual By Kairos 0 Comments

L’ANSIETAT

Qui no ha sentit alguna vegada la boca seca o les mans tremoloses? Recordes l’última vegada que et feia mal la panxa o la boca de l’estòmac? O que semblava que el cor se’t sortiria del pit, bategant ràpid i fort?

Totes aquestes reaccions del cos són manifestacions de nerviosisme i ansietat, i el seu origen es remunta als homínids, dels quals evolucionem. I és que aquestes reaccions preparen al cos, l’individu, per a una reacció imminent davant un perill o amenaça. Ens predisposen per a l’atac o la fugida. Per exemple, la taquicàrdia proveeix de més sang, i més ràpidament, al cos, per a un exercici físic intens; o el mal de panxa és degut a moviments intestinals per evacuar el seu contingut, pesar menys i ser més veloços.

Avui en dia l’ésser humà no s’enfronta a aquestes situacions, i resol els seus conflictes, generalment, mitjançant el diàleg i la relació, però aquest ressort, aquest mecanisme, s’activa igualment en sentir amenaçada la nostra integritat psicològica o emocional. I podem experimentar-ho davant un perill real o enfront de la nostra creença de que alguna cosa pot succeir, encara que no estigui succeint.

És bo que hi sigui, és bo preparar-se per l’acció, estar atents i llestos … però aquest mecanisme pot perdre la seva utilitat, la seva funcionalitat quan s’activa molt sovint i/o molt intensament, per exemple en una època de molt estrès, crisi personal o dificultats amb la parella o la família. Pot passar llavors que aquest disparador es desregula, i encara que superem, resolguem o deixi d’existir el conflicte que l’activava, continui activant-se forma automàtica, i visquem amb una sensació d’intranquil·litat, o por, de forma contínua. I per a res.

Hi ha diversos quadres clínics que es deuen a aquest desequilibri, com l’ansietat generalitzada o l’estrès post traumàtic …

És una situació molt desagradable i desconcertant. Estar nerviós sense saber per què o amb una idea molt vaga, dia rere dia … A més de que podem arrribar a pensar negativament de nosaltres mateixos, com si no poguéssim resoldre les coses o no valguéssim, o ens haguéssim quedat ancorats en alguna cosa.

Si creus que et passa una cosa semblant, o que alguna sensació t’acompanya des de fa massa temps i et genera malestar, al Centre de Teràpia Psicològica Kairós podem ajudar-te.

Veurem què passa o què va succeir, quin conflicte existeix, i t’acompanyarem en la recerca de la millor solució per al teu moment, i perquè puguis seguir endavant amb la teva vida i els teus projectes.

Crisis vitals Teràpia individual Tristesa By Kairos 0 Comments

LA TRISTESA

Us voldríem parlar sobre una emoció no desitjada perquè ens fa estar en un estat desagradable, desanimat però que és igual d’important que la resta: la tristesa.

Totes les emocions, tant les positives com les negatives, tenen una funció perquè són indicadores. Indicadores per a un mateix i pels altres, doncs tenen funcions adaptatives i socials. La funció adaptativa fa referència a la preparació del nostre organisme, és a dir, reconèixer que estem d’una manera per poder posar en marxa una conducta compensatòria que ens permeti mantenir-la o posar-hi remei. I a la vegada, l’expressió emocional (social) permet comunicar a la resta com estem i què ens fa falta. Els altres poden detectar què necessitem, sempre i quan no reprimim l’expressió de l’emoció permetent així trobar recolzament a la nostra xarxa social.

Tal i com ens diu Jan Anguita, la diferència de la tristesa amb altres sensacions negatives amb les que convivim és la incertesa del què ens vol indicar. Ens fa patir perquè no sabem què és. Quan tenim gana no és agradable, però sabem molt bé com superar-la, o bé, quan estem molt fatigats i tenim son, sabem que quan agafem el llit i puguem dormir, podrem eradicar amb aquesta sensació tan negativa i desagradable. Però, què ens indica la tristesa? Segons aquest autor, i nosaltres ho compartim, ens indica que ens falta amor.

I ara us preguntareu, com pot ser que que ens falti amor sigui quelcom útil, adaptatiu o que haguem d’acceptar? Imagineu-vos que se’ns mor un ésser estimat o ens sentim tristos perquè ens hem discutit amb el nostre millor amic. Sense l’emoció de la tristesa passaríem per la vida sense que res ens importés i és que tal i com diu el poeta i escriptor Mario Benedetti “mai vaig pensar que en la felicitat hi hagués tanta tristesa”. La tristesa ens recull a nosaltres mateixos, ens permet raonar amb més claredat podent així elaborar un dol, reconèixer i acceptar que no hem actuat bé i poder demanar perdó així com entendre que quelcom no ens fa bé i prendre decisions com deixar a la parella. La tristesa ens transporta a un estat analític profund i podem pensar millor permetent en un futur poder tenir un estat d’ànim més positiu i feliç.

D’altra banda, acceptar no significa que haguem de perpetuar aquest estat, sinó entendre per què ens sentim així i donar un nou significat al que podem fer. Detectar què ens indica. L’emoció ha de ser funcional però no patologitzar-la cronificant-la. És a dir, permetre’ns un temps de reflexió, d’elaboració, d’acceptació, de retrobament amb un mateix de què és el que un vol, de què no vol,  així entendre com prefereix viure. És en aquest punt on la persona ha de fer coses per suplir allò que li fa falta: l’amor. No buscant desesperadament a l’exterior i en els altres, sinó en un mateix. Si ens falta amor, nosaltres mateixos ens el podem donar: cuidant-nos i entenent la complexitat d’estats pels quals podem passar, sense caure en una desesperació i indefensió.

Des de Kairós, us podem acompanyar en aquests procés individual d’indagació de la pròpia emoció i ensenyar tècniques per elaborar el seu significat per no quedar-se atrapat en un malestar sense captar-ne la seva funcionalitat.

Autoestima Teràpia individual By Kairos 0 Comments

“M’ESTIMO PERQUÈ EXISTEIXO”

La consciència es constitutiva del ser humà, però aquesta consciència en les fases més inicials de les nostres vides no és possible. El nadó quan neix no és conscient del món on està i no es reconeix a sí mateix per saber i demanar què és el que necessita. És per això que en aquestes fases primerenques és essencial la mirada de l’altre per la nostra supervivència.

De la qualitat d’aquesta mirada “aliena” dependrà la mirada pròpia, doncs al cap i a la fi, hem estat constituïts per la mirada dels demés. La mirada de la mare i del pare et legitima, et reconeix, t’estima i et dóna permís per ser… Aquesta mirada “aliena” serà la base del propi coneixement i de la nostra consciència, i d’aquesta dependrà la nostra autoestima.

Popularment, l’autoestima se sosté per la valoració que ens fem de nosaltres mateixos. I aquesta visió fragilitza el propi concepte. Intento explicar-me millor. Una valoració està en funció dels valors que dónes i els valors són variables. Això situa la teva autoestima (la teva pròpia estima) en un lloc perillós, doncs variarà segons els valors-criteris vagin canviant. Imaginem-nos que el que més valorem de nosaltres mateixos és la capacitat de persistència davant les adversitats. Què ocorrerà amb el nostre amor propi el dia que estiguem fatigats, avorrits o cansats i no puguem persistir en una tasca? Deixaràs d’estimar-te? O, què ocorrerà en el cas que la nostra estima estigui basada en la valoració dels altres? No assoleixo les seves expectatives o crec no ser tan intel·ligents com l’altra persona? Si l’amor a nosaltres mateixos es basa en valoracions, ens estem venent a les lleis del mercat. El nostre reconeixement no ha de basar-se ens els mèrits, èxits o allò que podem fer perquè ens distancia del nostre SER. L’autoestima, tal i com diu el seu nom hauria de basar-se en l’estima: l’amor i si és estima ha de ser estable. Així doncs, podríem traduir autoestima com “autoamor”.

Des de la nova visió, la de l’amor, la nostra pròpia estima està sempre amb nosaltres i roman malgrat les circumstàncies, qualitats i defectes. L’autoestima està relacionada amb dos conceptes: l’autoimatge (concepte que es té de sí mateix) i l’autoacceptació (reconeixement de les qualitats i defectes). Ens acceptem sense condicions, igual que si estimem a algú. Així, tenir una autoestima bona implica estimar-nos bé, tenir cura de nosaltres mateixos; comprendre’ns per aprendre dels nostres errors; poder ser autèntics pel fer de ser i existir; podem reconèixer el que hi ha i ser humils.

Com una mare diria al seu fill, el mateix ens hem de dir a nosaltres mateixos: “m’estimo, perquè existeixo” – sense afegir més condicions.

Teràpia en dolor crònic Teràpia individual By Kairos 0 Comments

EL DOLOR ÉS INEVITABLE, PERÒ EL PATIMENT ÉS OPCIONAL

Qui no ha patit dolor en algun moment de la seva vida? Segurament tots puguem aixecar la mà a aquesta pregunta i podem explicar, d’alguna manera, què és en sí el dolor. Haver rebut un cop, haver tingut fractures d’óssos, dolor muscular, mal de caps intensos i inclús sentir dolor profund davant la pèrdua d’un ser estimat. El dolor en la major part dels casos és determinat i abraça un període momentani de les nostres vides. Però que ocorre amb aquell dolor que perdura més de lo habitual o no hi ha proves mèdiques que demostrin l’origen d’aquell dolor?

El síndrome anomenat “dolor crònic” afecta al 20% de la població en la Unió Europea i tanmateix, la detecció d’aquest és molt tardana. Es calcula que la persona que el pateix triga més de dos anys de mitja a recórrer a un especialista, i quan aquesta recorre, els serveis sanitaris triguen una mitjana de 9 mesos en diagnosticar-ho; en el cas d’Espanya, uns quatres mesos més.

No estem mentalment preparats per rebre la notícia que el nostre dolor estarà sempre amb nosaltres, que no té curació i que a partir d’ara el duràs amb tu allà on vagis. Aquest dolor que ha estat limitant les teves activitats diàries (caminar, vestir-te, dutxar-te, dormir, treballar, etc.), que ha afectat al teu estat d’ànim (irritabilitat, ànim depressiu, desesperació, ansietat, etc.) i que ha sobrepassat la teva àrea individual afectant al teu entorn més immediat: parella, família i amics. No trobar-se bé propícia l’aïllament i la incomprensió del dolor i l’alt nivell de malestar, una transformació de la teva forma de ser i autoimatge. Una nova persona centrada únicament en el seu dolor i patiment. Tot gira al voltant de la creença que no hi ha res a fer perquè no hi ha curació. I és cert. No hi ha curació per aquell dolor, però què ocorre amb el nostre patiment?

És important poder diferenciar, encara que és difícil en moments de tanta bromació, el dolor del patiment. El dolor és fisiològic (el cos mana i indica que hi ha molèsties) i, en canvi, el patiment és la valoració psicològica d’aquell malestar, una emoció subjectiva. Ambdós són desequilibrants en el nostre benestar, però així com front al dolor pot haver-hi més o menys èxit calmant-lo, el patiment sí està a les nostres mans. Quins factors incideixen a incrementar el nostre patiment?, quina actitud tenim davant la nova situació? El patiment psicològic i emocional és gestionable. Podem fer coses per controlar-lo i millorar la nostra qualitat de vida. No és un camí fàcil, però sabem que és possible.

Si patiu dolor crònic, des del centre de teràpia Kairós podem ajudar-vos a diferenciar aquests dos conceptes que estan tan estretament relacionats integrant-los de manera que us faciliti el vostre dia a dia. Us volem acompanyar en aquest camí.

 

Crisis vitals Teràpia individual By Kairos 0 Comments

A LA DERIVA

On sóc i cap a on vaig? En alguna ocasió, tots hem sentit que estàvem a bord d’un vaixell que anava a la deriva, sense un rumb definit, a mercè de la mar i les onades. Més que capità, un grumet a bord. És una experiència molt comuna, i per això ens referim a ella de tantes maneres: perdre el rumb, no trobar el nord, deixar-se portar, estar perdut, la inèrcia … Però, què hi ha darrere de tot això? Quin significat té? Amb què es relaciona?

Fem la vista enrere i pensem en un nadó. En els primers mesos de vida, la nostra incipient vida mental està governada per les nostres necessitats: aquelles faltes bàsiques que requereixen una solució immediata: menjar, afecte, confort físic. A mesura que creixem, desenvolupem una motivació per satisfer aquestes necessitats, i juntament amb la creixent capacitat d’explorar el món i mentalitzar-lo, se’ns obre un univers de possibilitats infinites. I apareixen els desitjos, més elaborats que les necessitats anteriors i que no sempre responen a faltes immediates, sinó que es dirigeixen a satisfer-nos de maneres més complexes.

De la mà dels desitjos apareix la voluntat, aquesta disposició cognitiva i emocional d’aconseguir l’objecte del nostre desig. La força que ens manté i guia en el camí cap.

Com més conscients i connectats estiguem amb les nostres necessitats i desitjos, més genuïns serem, i més clar tindrem cap a on i per què ens movem. El sentiment d’anar a la deriva o trobar-se perdut ve de la desconnexió o desconeixement de les nostres necessitats i desitjos. Què necessito en la meva vida? Què desitjo de mi? Què desitjo per a mi?

Les persones i els seus recursos els ajuden a sortir d’aquestes crisis, però no sempre és així, i aquesta situació es pot cronificar i provocar un malestar desbordant o dificultats en les nostres relacions, treball… De vegades un no sap per què se sent així, per què en pensar es bloqueja, per què la vida no té sentit… A Kairós Barcelona ajudem a les persones a entendre el seu moment de crisi i des d’aquí, a decidir què volen i què no volen. La persona consultant torna a dibuixar un horitzó. Què necessito en aquest moment de la meva vida?