Categoria: Crisis vitals

Ansietat Crisis vitals Teràpia individual By Kairos 0 Comments

L’ANSIETAT

Qui no ha sentit alguna vegada la boca seca o les mans tremoloses? Recordes l’última vegada que et feia mal la panxa o la boca de l’estòmac? O que semblava que el cor se’t sortiria del pit, bategant ràpid i fort?

Totes aquestes reaccions del cos són manifestacions de nerviosisme i ansietat, i el seu origen es remunta als homínids, dels quals evolucionem. I és que aquestes reaccions preparen al cos, l’individu, per a una reacció imminent davant un perill o amenaça. Ens predisposen per a l’atac o la fugida. Per exemple, la taquicàrdia proveeix de més sang, i més ràpidament, al cos, per a un exercici físic intens; o el mal de panxa és degut a moviments intestinals per evacuar el seu contingut, pesar menys i ser més veloços.

Avui en dia l’ésser humà no s’enfronta a aquestes situacions, i resol els seus conflictes, generalment, mitjançant el diàleg i la relació, però aquest ressort, aquest mecanisme, s’activa igualment en sentir amenaçada la nostra integritat psicològica o emocional. I podem experimentar-ho davant un perill real o enfront de la nostra creença de que alguna cosa pot succeir, encara que no estigui succeint.

És bo que hi sigui, és bo preparar-se per l’acció, estar atents i llestos … però aquest mecanisme pot perdre la seva utilitat, la seva funcionalitat quan s’activa molt sovint i/o molt intensament, per exemple en una època de molt estrès, crisi personal o dificultats amb la parella o la família. Pot passar llavors que aquest disparador es desregula, i encara que superem, resolguem o deixi d’existir el conflicte que l’activava, continui activant-se forma automàtica, i visquem amb una sensació d’intranquil·litat, o por, de forma contínua. I per a res.

Hi ha diversos quadres clínics que es deuen a aquest desequilibri, com l’ansietat generalitzada o l’estrès post traumàtic …

És una situació molt desagradable i desconcertant. Estar nerviós sense saber per què o amb una idea molt vaga, dia rere dia … A més de que podem arrribar a pensar negativament de nosaltres mateixos, com si no poguéssim resoldre les coses o no valguéssim, o ens haguéssim quedat ancorats en alguna cosa.

Si creus que et passa una cosa semblant, o que alguna sensació t’acompanya des de fa massa temps i et genera malestar, al Centre de Teràpia Psicològica Kairós podem ajudar-te.

Veurem què passa o què va succeir, quin conflicte existeix, i t’acompanyarem en la recerca de la millor solució per al teu moment, i perquè puguis seguir endavant amb la teva vida i els teus projectes.

Crisis vitals Teràpia individual Tristesa By Kairos 0 Comments

LA TRISTESA

Us voldríem parlar sobre una emoció no desitjada perquè ens fa estar en un estat desagradable, desanimat però que és igual d’important que la resta: la tristesa.

Totes les emocions, tant les positives com les negatives, tenen una funció perquè són indicadores. Indicadores per a un mateix i pels altres, doncs tenen funcions adaptatives i socials. La funció adaptativa fa referència a la preparació del nostre organisme, és a dir, reconèixer que estem d’una manera per poder posar en marxa una conducta compensatòria que ens permeti mantenir-la o posar-hi remei. I a la vegada, l’expressió emocional (social) permet comunicar a la resta com estem i què ens fa falta. Els altres poden detectar què necessitem, sempre i quan no reprimim l’expressió de l’emoció permetent així trobar recolzament a la nostra xarxa social.

Tal i com ens diu Jan Anguita, la diferència de la tristesa amb altres sensacions negatives amb les que convivim és la incertesa del què ens vol indicar. Ens fa patir perquè no sabem què és. Quan tenim gana no és agradable, però sabem molt bé com superar-la, o bé, quan estem molt fatigats i tenim son, sabem que quan agafem el llit i puguem dormir, podrem eradicar amb aquesta sensació tan negativa i desagradable. Però, què ens indica la tristesa? Segons aquest autor, i nosaltres ho compartim, ens indica que ens falta amor.

I ara us preguntareu, com pot ser que que ens falti amor sigui quelcom útil, adaptatiu o que haguem d’acceptar? Imagineu-vos que se’ns mor un ésser estimat o ens sentim tristos perquè ens hem discutit amb el nostre millor amic. Sense l’emoció de la tristesa passaríem per la vida sense que res ens importés i és que tal i com diu el poeta i escriptor Mario Benedetti “mai vaig pensar que en la felicitat hi hagués tanta tristesa”. La tristesa ens recull a nosaltres mateixos, ens permet raonar amb més claredat podent així elaborar un dol, reconèixer i acceptar que no hem actuat bé i poder demanar perdó així com entendre que quelcom no ens fa bé i prendre decisions com deixar a la parella. La tristesa ens transporta a un estat analític profund i podem pensar millor permetent en un futur poder tenir un estat d’ànim més positiu i feliç.

D’altra banda, acceptar no significa que haguem de perpetuar aquest estat, sinó entendre per què ens sentim així i donar un nou significat al que podem fer. Detectar què ens indica. L’emoció ha de ser funcional però no patologitzar-la cronificant-la. És a dir, permetre’ns un temps de reflexió, d’elaboració, d’acceptació, de retrobament amb un mateix de què és el que un vol, de què no vol,  així entendre com prefereix viure. És en aquest punt on la persona ha de fer coses per suplir allò que li fa falta: l’amor. No buscant desesperadament a l’exterior i en els altres, sinó en un mateix. Si ens falta amor, nosaltres mateixos ens el podem donar: cuidant-nos i entenent la complexitat d’estats pels quals podem passar, sense caure en una desesperació i indefensió.

Des de Kairós, us podem acompanyar en aquests procés individual d’indagació de la pròpia emoció i ensenyar tècniques per elaborar el seu significat per no quedar-se atrapat en un malestar sense captar-ne la seva funcionalitat.

Crisis vitals Teràpia individual By Kairos 0 Comments

A LA DERIVA

On sóc i cap a on vaig? En alguna ocasió, tots hem sentit que estàvem a bord d’un vaixell que anava a la deriva, sense un rumb definit, a mercè de la mar i les onades. Més que capità, un grumet a bord. És una experiència molt comuna, i per això ens referim a ella de tantes maneres: perdre el rumb, no trobar el nord, deixar-se portar, estar perdut, la inèrcia … Però, què hi ha darrere de tot això? Quin significat té? Amb què es relaciona?

Fem la vista enrere i pensem en un nadó. En els primers mesos de vida, la nostra incipient vida mental està governada per les nostres necessitats: aquelles faltes bàsiques que requereixen una solució immediata: menjar, afecte, confort físic. A mesura que creixem, desenvolupem una motivació per satisfer aquestes necessitats, i juntament amb la creixent capacitat d’explorar el món i mentalitzar-lo, se’ns obre un univers de possibilitats infinites. I apareixen els desitjos, més elaborats que les necessitats anteriors i que no sempre responen a faltes immediates, sinó que es dirigeixen a satisfer-nos de maneres més complexes.

De la mà dels desitjos apareix la voluntat, aquesta disposició cognitiva i emocional d’aconseguir l’objecte del nostre desig. La força que ens manté i guia en el camí cap.

Com més conscients i connectats estiguem amb les nostres necessitats i desitjos, més genuïns serem, i més clar tindrem cap a on i per què ens movem. El sentiment d’anar a la deriva o trobar-se perdut ve de la desconnexió o desconeixement de les nostres necessitats i desitjos. Què necessito en la meva vida? Què desitjo de mi? Què desitjo per a mi?

Les persones i els seus recursos els ajuden a sortir d’aquestes crisis, però no sempre és així, i aquesta situació es pot cronificar i provocar un malestar desbordant o dificultats en les nostres relacions, treball… De vegades un no sap per què se sent així, per què en pensar es bloqueja, per què la vida no té sentit… A Kairós Barcelona ajudem a les persones a entendre el seu moment de crisi i des d’aquí, a decidir què volen i què no volen. La persona consultant torna a dibuixar un horitzó. Què necessito en aquest moment de la meva vida?