Categoria: Teràpia familiar

Autoestima Mindfulness Teràpia familiar Teràpia individual Teràpia Infantojuvenil Teràpia parella By Kairos 0 Comments

LA TORNADA DE VACANCES!

Us recordeu d’aquelles nits d’estiu i aquells dies de platja? Sembla que faci molt que haguem tornat de vacances, però certament fa molt poc i creiem que són uns bons dies per replantejar quin ritme volem dur aquest any. Amb aquesta entrada volem exposar uns quants consells perquè la tornada a la rutina no sigui tan feixuga i mantinguem una bona qualitat de vida  que ens permeti arribar a final de curs sense sobrecàrrega laboral ni amb un alt nivell d’estrès. El ritme accelerat i frenètic que ens empeny dia a dia és totalment descompensat amb la desconnexió i inactivitat que molts practiquen durant els dies d’estiu.

  1. Dedicar temps a allò que ens agrada i satisfà. És important fer encabir en el nostre horari setmanal activitats agradables que ens reconfortin. Moments per a un mateix (dansa, música, lectura, cinema, caminades…) i moments compartits amb els amics i família (excursions, dinars, sopars, sortides a l’aire lliure, concerts, etc.). Treballar i tornar a la rutina no implica que no puguin haver-hi moments de desconnexió i plaer. Mentalment saber que després de les obligacions rutinàries ens espera quelcom reforçant, fa que tinguem una millor disposició a la feina (i/o estudis), un millor estat d’ànim i actitud cap a un mateix i cap als altres.
  2. Cuidar-nos: menjar bé i fer exercici. Amb això fem referència a tenir cura del nostre cos. Mantenir un bon nivell d’activitat (evitant així tendències sedentàries) i fer una bona dieta. Menjar equilibrat adequat al nostre metabolisme i nivell d’exercici realitzat és molt positiu pel nostre organisme. Pensem, ens sentim i descansem millor.
  3. Crear-se una rutina i descansar. Tant important és mantenir el cos actiu, com proporcionar-li moments perquè reposi i es recarregui. Dormir suficient, incloure migdiades (si és possible) i mantenir uns horaris estables. Les rutines ens transmeten seguretat i autoconfiança, doncs podem preveure i controlar allò proper del qual serem partíceps.
  4. Estar connectat amb el present. Estar pensant constantment amb el passat ens atrau a estats melancòlics, i estar centrats en el futur, pot dur-nos a estats d’angoixa. Us recomanem gaudir del moment que està succeint.
  5. Objectius concrets i assequibles. Els objectius mantenen viva la motivació intrínseca, d’un mateix. És bo proposar-se petits reptes i metes, sempre procurant que la distància per aconseguir-los no ens doni sensació d’impossibilitat. Anar aconseguint nous propòsits ens manté satisfets i realitzats. Recordem que els objectius poden crear-se en qualsevol dels àmbits vitals: a la feina, amb la família, amb els amics i amb un mateix.

Des del Centre de Teràpia Psicològica Kairós, us convidem a que dediqueu una estona a reflexionar quins aspectes dels que hem comentat estan sent descuidats i fer-vos càrrec del vostre benestar. Com sempre, estem aprop vostre per si us podem ajudar a gestionar qualsevol conflicte o bloqueig a nivell individual, de parella o familiar.

Bon curs a tothom!

Conflicte relacional Teràpia familiar Teràpia parella By Kairos 0 Comments

JUNTS O SEPARATS, SEGUIM SENT PARES!

La separació en una parella és una decisió molt difícil i delicada, que sovint fa que es postergui malgrat, mantenir-se units, sigui contraproduent per cada una de les parts. Separar-se és dolorós ja que suposa un gran canvi: establir noves rutines, deshabituar-se a la presència i recolzament de l’altre, conviure amb la solitud, acomiadar-se del projecte vital en conjunt i dibuixar-ne un altre de nou. A més, freqüentment, s’han de gestionar conflictes amb la persona que tant has estimat i que, segurament, encara estimes.  Però, què passa quan hi ha fills entre mig?

Doncs, quan hi ha fills entre mig, la presa de decisió encara es complica més i pot ser un factor bloquejador basat en la idea de que és millor preservar el nucli familiar que exposar als teus propis fills a una situació tan angoixant. Entenem que si això ocorre, estem basant la decisió en la sobreprotecció més que en una protecció real pel benestar dels nostres fills. Estem evitant que s’exposin a curt termini a una situació desagradable, quant a llarg termini pugui ser més beneficiós per a tothom i molt probablement al moment present tampoc els hi és recomfortant. Les criatures se n’adonen del què ocorre a les seves llars, palpen la tensió, si no és que escolten i presencien discussions i crits, pateixen –cadascú de manera diferent– si els seus pares pateixen. No és una decisió fàcil, i per això sempre recomanem que es valori quina és la qualitat òptima que com a pares els hi podeu oferir.

Sigui estant junts o separats, no ens hem d’oblidar que vosaltres no sou exclusivament parella, sinó que sou pares. Això implica que estant separats –i, malgrat les dificultats que tot això comporta– heu de vetllar per establir una bona comunicació per poder tractar els temes més rellevants davant la seva educació. Heu d’intentar establir els criteris que regiran el creixement dels vostres fills. Parlar dels límits, preocupacions, de les dificultats, dels problemes detectats en ells,  de com els afrontareu. Això no significa que hagueu de fer-ho de manera idèntica, doncs cadascú tindrà el seu estil, però sí que els fills rebin un missatge clar i uniforme. Procurar, pel seu benestar, deixar els conflictes post-conjugals en un segon pla i facilitar el seu desenvolupament vetllant el respecte mutu dels vostres fills cap a cadascú de vosaltres. Ells provaran d’aconseguir coses diferents, però la visió que han de tenir és que sou un EQUIP DE PARES, malgrat les desavinences que com a parella vau tenir.

Si en aquest període d’adaptació, creieu que necessiteu l’ajuda de professionals que permetin mediar, analitzar i ajudar-vos a vosaltres i als vostres fills, en habilitats comunicatives més assertives o d’afrontament en com fer d’equip de pares durant la separació, a Kairós els trobaràs!

Adolescència Teràpia familiar By Kairos 0 Comments

L’ADOLESCÈNCIA

La paraula adolescència deriva del llatí adolescere, que significa créixer. Per tant , l’adolescent, el adolescens, és el que està creixent. I precisament això és el que fan les nostres filles i fills quan deixen enrere la infantesa, i entren en l’adolescència. Estan creixent, amb tot el que això implica.

Els seus cossos canvien amb l’arribada de la pubertat: nens i nenes comencen a desenvolupar aquelles característiques físiques que ens fan adults. I de la mà d’aquests canvis visibles, les hormones es desperten, i apareix un nou interès pel cos propi, i pel de l’ altre sexe, que empeny a noies i nois als seus primers contactes eròtics o sexuals, sols o acompanyats.

I també canvia la seva identitat; de fet és el canvi més important, i que en ocasions porta de cap als pares, i als propis joves.

I és que l’adolescent viu un autèntica revolució: tot o gairebé tot el que abans servia, passa a ser qüestionat o directament rebutjat. Aquelles coses que abans gaudia, les coses que preferia, les relacions que tenia cura o valorava, deixen de ser tan importants i es qüestionen. Per què passa això? A mesura que es desenvolupen com a persones, el seu desig i necessitat de ser individus únics i propis els porta a no acceptar allò donat, el que venia sent, com l’única opció. Per això qüestionen, desobeeixen, o fan coses que no havien fet, que ni imaginàvem possibles (desafiaments a les normes, tabac, no anar a classe, noves aficions …). No acceptar el de sempre, implica buscar nous paradigmes, és a dir, posar certa distància amb el pare i la mare, que deixen de ser els principals referents, i explorar altres identificacions, com són els amics (els iguals) o certs estereotips socials.

Com tota revolució, hi ha una transformació, que culmina en un nou ordre, en una nova organització, o en una manera diferent de funcionar. Aquest camí de vegades no és fàcil. Hi ha moments de molta incertesa i inseguretat, de canvi i transició, de contradicció, de lluita contra un mateix i contra l’exterior … Cada adolescent fa el seu procés i pot viure-ho amb més o menys emotivitat. Però cal estar atent a que el procés es produeixi, perquè en cas contrari, la persona no estaria creixent, no estaria seguint el desenvolupament natural d’un adolescent. Si no es fa un individu propi i diferent dels pares, si no hi ha una transformació, això pot succeir quan sigui un adult, i tenir conseqüències poc desitjables.
El protagonista és el jove, però en la funció no podem oblidar als pares. Mare i pare té un paper essencial, i és el de ser suports en aquest procés de canvi. Moltes vegades, com a pares, no vam aprovar el que les nostres adolescents fan, o temem el que els pot passar si decideixen tal cosa o una altra, i hi ha qui opta per la via de la norma i la prohibició. I està bé posar límits, sempre que ens guiï la voluntat de protegir i ensenyar, i no la imposició i l’immobilisme. És difícil pretendre que les normes que abans funcionaven ho segueixin fent, i correm el risc d’ofegar el procés de “fer-se individu” que està vivint el jove si no cedim en algunes coses. L’equilibri ideal es obtindria entre el límit i la comprensió, entre protegir i deixar errar al jove perquè aprengui i es responsabilitzi.

En moments en què estiguem nerviosos o preocupats, és útil recordar que nosaltres també vam viure l’adolescència, i que gràcies a aquesta etapa avui estem aquí, però des de l’altre banda.

Des del Centre de Teràpia Psicològica Kairós, podem donar el suport necessari al jove, als pares, o a tota la família en conjunt, perquè aquesta important etapa de la vida es transiti de la millor manera possible.