Categoria: Teràpia parella

Autoestima Mindfulness Teràpia familiar Teràpia individual Teràpia Infantojuvenil Teràpia parella By Kairos 0 Comments

LA TORNADA DE VACANCES!

Us recordeu d’aquelles nits d’estiu i aquells dies de platja? Sembla que faci molt que haguem tornat de vacances, però certament fa molt poc i creiem que són uns bons dies per replantejar quin ritme volem dur aquest any. Amb aquesta entrada volem exposar uns quants consells perquè la tornada a la rutina no sigui tan feixuga i mantinguem una bona qualitat de vida  que ens permeti arribar a final de curs sense sobrecàrrega laboral ni amb un alt nivell d’estrès. El ritme accelerat i frenètic que ens empeny dia a dia és totalment descompensat amb la desconnexió i inactivitat que molts practiquen durant els dies d’estiu.

  1. Dedicar temps a allò que ens agrada i satisfà. És important fer encabir en el nostre horari setmanal activitats agradables que ens reconfortin. Moments per a un mateix (dansa, música, lectura, cinema, caminades…) i moments compartits amb els amics i família (excursions, dinars, sopars, sortides a l’aire lliure, concerts, etc.). Treballar i tornar a la rutina no implica que no puguin haver-hi moments de desconnexió i plaer. Mentalment saber que després de les obligacions rutinàries ens espera quelcom reforçant, fa que tinguem una millor disposició a la feina (i/o estudis), un millor estat d’ànim i actitud cap a un mateix i cap als altres.
  2. Cuidar-nos: menjar bé i fer exercici. Amb això fem referència a tenir cura del nostre cos. Mantenir un bon nivell d’activitat (evitant així tendències sedentàries) i fer una bona dieta. Menjar equilibrat adequat al nostre metabolisme i nivell d’exercici realitzat és molt positiu pel nostre organisme. Pensem, ens sentim i descansem millor.
  3. Crear-se una rutina i descansar. Tant important és mantenir el cos actiu, com proporcionar-li moments perquè reposi i es recarregui. Dormir suficient, incloure migdiades (si és possible) i mantenir uns horaris estables. Les rutines ens transmeten seguretat i autoconfiança, doncs podem preveure i controlar allò proper del qual serem partíceps.
  4. Estar connectat amb el present. Estar pensant constantment amb el passat ens atrau a estats melancòlics, i estar centrats en el futur, pot dur-nos a estats d’angoixa. Us recomanem gaudir del moment que està succeint.
  5. Objectius concrets i assequibles. Els objectius mantenen viva la motivació intrínseca, d’un mateix. És bo proposar-se petits reptes i metes, sempre procurant que la distància per aconseguir-los no ens doni sensació d’impossibilitat. Anar aconseguint nous propòsits ens manté satisfets i realitzats. Recordem que els objectius poden crear-se en qualsevol dels àmbits vitals: a la feina, amb la família, amb els amics i amb un mateix.

Des del Centre de Teràpia Psicològica Kairós, us convidem a que dediqueu una estona a reflexionar quins aspectes dels que hem comentat estan sent descuidats i fer-vos càrrec del vostre benestar. Com sempre, estem aprop vostre per si us podem ajudar a gestionar qualsevol conflicte o bloqueig a nivell individual, de parella o familiar.

Bon curs a tothom!

Conflicte relacional Teràpia familiar Teràpia parella By Kairos 0 Comments

JUNTS O SEPARATS, SEGUIM SENT PARES!

La separació en una parella és una decisió molt difícil i delicada, que sovint fa que es postergui malgrat, mantenir-se units, sigui contraproduent per cada una de les parts. Separar-se és dolorós ja que suposa un gran canvi: establir noves rutines, deshabituar-se a la presència i recolzament de l’altre, conviure amb la solitud, acomiadar-se del projecte vital en conjunt i dibuixar-ne un altre de nou. A més, freqüentment, s’han de gestionar conflictes amb la persona que tant has estimat i que, segurament, encara estimes.  Però, què passa quan hi ha fills entre mig?

Doncs, quan hi ha fills entre mig, la presa de decisió encara es complica més i pot ser un factor bloquejador basat en la idea de que és millor preservar el nucli familiar que exposar als teus propis fills a una situació tan angoixant. Entenem que si això ocorre, estem basant la decisió en la sobreprotecció més que en una protecció real pel benestar dels nostres fills. Estem evitant que s’exposin a curt termini a una situació desagradable, quant a llarg termini pugui ser més beneficiós per a tothom i molt probablement al moment present tampoc els hi és recomfortant. Les criatures se n’adonen del què ocorre a les seves llars, palpen la tensió, si no és que escolten i presencien discussions i crits, pateixen –cadascú de manera diferent– si els seus pares pateixen. No és una decisió fàcil, i per això sempre recomanem que es valori quina és la qualitat òptima que com a pares els hi podeu oferir.

Sigui estant junts o separats, no ens hem d’oblidar que vosaltres no sou exclusivament parella, sinó que sou pares. Això implica que estant separats –i, malgrat les dificultats que tot això comporta– heu de vetllar per establir una bona comunicació per poder tractar els temes més rellevants davant la seva educació. Heu d’intentar establir els criteris que regiran el creixement dels vostres fills. Parlar dels límits, preocupacions, de les dificultats, dels problemes detectats en ells,  de com els afrontareu. Això no significa que hagueu de fer-ho de manera idèntica, doncs cadascú tindrà el seu estil, però sí que els fills rebin un missatge clar i uniforme. Procurar, pel seu benestar, deixar els conflictes post-conjugals en un segon pla i facilitar el seu desenvolupament vetllant el respecte mutu dels vostres fills cap a cadascú de vosaltres. Ells provaran d’aconseguir coses diferents, però la visió que han de tenir és que sou un EQUIP DE PARES, malgrat les desavinences que com a parella vau tenir.

Si en aquest període d’adaptació, creieu que necessiteu l’ajuda de professionals que permetin mediar, analitzar i ajudar-vos a vosaltres i als vostres fills, en habilitats comunicatives més assertives o d’afrontament en com fer d’equip de pares durant la separació, a Kairós els trobaràs!

Conflicte relacional Teràpia parella By Kairos 0 Comments

LES RELACIONS HUMANES

Les relacions humanes són enormement riques: en benestar i en patiment. Quant ens ha alegrat una tarda amb un amic; com d’especials ens hem sentit gràcies a la parella; o tan valorats per un company de feina! I a l’hora, quant dubte, inseguretat, ràbia o malestar ens ha creat el contacte, la fricció, la relació, amb aquestes mateixes persones o unes altres.

I quan això ens passa, quan alguna cosa ens impacta, per bé o per malament, quan ens eleven o ens enfonsen, és bo poder dir-ho; és bo dir-ho a l’altra persona ; compartir.

És de ben nascuts, ser agraïts. Així resa aquest antic refrany, i apunta precisament a seure amb aquestes persones que ens aporten felicitat, i poder reconèixer-lo i agraïr-ho, davant d’ells, amb ells, per a ells i per a nosaltres. Enforteix la relació, suma un granet de sorra. Potser no estem acostumats a fer-ho, però és un exercici molt saludable i que ressona en el nostre desenvolupament personal.

I quan un episodi no ha estat agradable, al fet de poder compartir-ho fa que aquest granet de sorra sigui encara més gran. Perquè alguna cosa ha quedat fracturada en nosaltres, ja sigui la relació o la nostra integritat psicològica o emocional. Costa molt més i requereix més valor. Alguna cosa ha passat i nosaltres hem construït una història sobre aquest fet. Una narració en la qual segurament ens descrivim com ferits,  injustament tractats o no prou valorats o premiats. Aquesta construcció només pot dur-nos al ressentiment, la ràbia i a la llunyania. És el camí més fàcil. I gran part d’aquesta història té més a veure amb nosaltres i les nostres experiències passades, que amb l’altre i el present succeït.

Doncs des d’aquí es proposa acceptar aquestes primeres reaccions de rebuig que sentim i intentar transcendir; és a dir, pensar i sentir que això no tracta només de mi, sinó també de l’altra persona. I que per tant, la meva veritat no té per què ser l’única o la vàlida, ni la solució fins al moment, la definitiva per a tothom. I així ens acostem a l’altre, amb la intenció de curar la nostra possible ferida, o la seva o la del vincle que ens uneix. I de debò , encara no coneixem a ningú que no hagi sortit millor del que va entrar amb aquesta conversa.

Què ens frena, doncs, a fer aquest pas endavant i apropar-nos sabent que promet benestar i normalitat? De vegades el fre és no reconèixer davant d’un altre que ens hem sentit febles o vulnerables. Altres, ens atura la por que ens dóna que l’altra persona no pensi igual o no ens ho posi fàcil. També, siguem sincers, pot no agradar reconèixer que ens hem equivocat o hem estat egoistes (orgull propi que no juga a favor nostre per solventar la solució).

Totes aquestes traves poden sobreportar-se si creiem que el resultat de trobar-se amb l’altre, serà millor que la nostra posició passiva, enfadada o ressentida. Si ens importa l’altra persona i la relació que compartim, és natural lluitar per això. Acceptant que el tracte amb altres ens és tan ric, podem pensar que és un camí d’aprenentatge, que ens brinda valuoses lliçons sobre com són les coses i, sobretot, com som cadascú. Qui està davant ens fa de mirall, retornant imatges properes o bé desconegudes de nosaltres, que si acceptem, a la vegada, ens permetran conèixer-nos més i créixer. Per no parlar de desenvolupar la sana capacitat, però sovint oblidada… de perdonar i deixar anar…

Al centre de teràpia psicològica Kairós volem ajudar-te a que gaudeixis l’alegria de les teves relacions, i també a que encaris i resolguis els conflictes amb els altres des d’una nova perspectiva, conciliadora, reparadora, i amorosa.

Teràpia parella By Kairos 0 Comments

ELS LÍMITS ENTRE L’AMOR I LA INDIVIDUALITAT

Avui voldríem compartir amb vosaltres algunes de les idees que Walter Riso concep de l’amor i que compartim. Moltes vegades ens hem sentit extranys perquè fent per a l’altre, ens hem pogut sentir malament pels sacrificis fets, sent la persona que més estimes. Quan el “ser per l’altre” impedeix el “ser per a tu”, o poder identificar en quins moments estàs creuant límits del que és raonable per la teva pròpia felicitat.

Tradicionalment, hem tingut la creença profunda que per l’amor cap a l’altra persona tot s’hi val, inclús entregar la pròpia vida. Sota el paraigües de “ l’amor com a sacrifici” o “l’entrega incondicional cap a l’altre” ha fet que el nostre JO quedi relegat a segon pla, sense escoltar les pròpies necessitats i oblidant-nos dels nostres interessos. Hi ha moment en que sí és necessari que la nostra individualitat quedi resguardada, però que es doni cronificadament, obsessiva o bé, des d’una posició de poder (per sota o per sobre) és entrar en un joc de codependència que pot ser molt perjudicial per a la relació i, sobretot, per un/a mateix/a.

Walter Riso fa una reflexió en el seu llibre i remarca la idea –que compartim -, que adaptar-se a una relació afectiva és apropar-se a l’altre sense perdre la pròpia essència, sense deixar d’estimar-se a un mateix i això implica una revolució personal al paradigma tradicional del culte al sacrifici irracional per un esquema nou d’autorespecte. Les creences idealitzades sobre l’amor que estan arraigades a la nostra societat com la de “si hi ha amor, no necessito res més”, “l’amor és etern” i “ el vertader amor és incondicional” han fet molt de mal, doncs han provocat que s’arribin a tolerar barbaritats que enterren la nostra dignitat. Davant d’aquest context es fa difícil entaular una conversació amb la teva parella per conèixer realment què és el que necessita l’altre i arribar a un consens i compromís de com voleu que sigui la vostra relació, però és altament recomanable perquè sigui autènticament vostra. Donar per assumit que estem d’acord amb el que està culturalment imposat pot ser camí de molts malentesos i us desempodera. Al cap i a la fi, no hi ha una única combinació; hi ha tantes relacions com parelles existents. Totes són exclusives i seran saludables si existeix autorespecte.

Aquest autor ens dóna pistes per qüestionar-nos quan aquest “amor” descarrila el nostre sentit vital i ens allunya de la nostra essència. Són tres situacions molt òbvies i sensates que són difícil d’identificar quan són violentades: “quan no t’estimen”, “quan la teva realització personal es veu obstaculitzada” i “quan es vulneren els teus principis”.

Hi ha signes que ens fan veure que aquella persona ja no ens estima: la falta de carícies, de desig, d’il·lusió, d’interès, que compta menys en tu, que has de demanar-li constantment que s’apropi… Si no t’estimen, el teu amor no és negociable. De vegades, l’esperança és la pitjor enemiga.

D’altra banda, quan la teva parella t’impedeix l’expansió satisfactòria dels teus talents personals, fa que no creixis com a persona. Un amor que exigeix que reprimeixis les teves motivacions per que la vostra relació funcioni, no és amor. És esclavitud i aquella persona no t’estima suficient.

I finalment, si vulneren els teus valors i principis, és a dir, si no respecten la teva dignitat (ser valorat, respectat i honrat). Està relacionat amb l’autonomia i l’autodeterminació. Has d’acceptar que la teva parella no és més valuosa que tu en consideració i respecte. No acceptar convertir-te en un instrument de satisfacció ni objecte de ningú que actues en funció dels seus permisos.

De tant en quan és bo preguntar-se on et situes tu en cada un d’aquests punts per prendre consciència i saber que és la pròpia persona que decideix quins límits li traspassaran o no. No tingueu por a respectar-vos i a posar en qüestió creences que han vingut socialment imposades.

Salutacions, i fins la propera publicació!