ELS LÍMITS ENTRE L’AMOR I LA INDIVIDUALITAT

Avui voldríem compartir amb vosaltres algunes de les idees que Walter Riso concep de l’amor i que compartim. Moltes vegades ens hem sentit extranys perquè fent per a l’altre, ens hem pogut sentir malament pels sacrificis fets, sent la persona que més estimes. Quan el “ser per l’altre” impedeix el “ser per a tu”, o poder identificar en quins moments estàs creuant límits del que és raonable per la teva pròpia felicitat.

Tradicionalment, hem tingut la creença profunda que per l’amor cap a l’altra persona tot s’hi val, inclús entregar la pròpia vida. Sota el paraigües de “ l’amor com a sacrifici” o “l’entrega incondicional cap a l’altre” ha fet que el nostre JO quedi relegat a segon pla, sense escoltar les pròpies necessitats i oblidant-nos dels nostres interessos. Hi ha moment en que sí és necessari que la nostra individualitat quedi resguardada, però que es doni cronificadament, obsessiva o bé, des d’una posició de poder (per sota o per sobre) és entrar en un joc de codependència que pot ser molt perjudicial per a la relació i, sobretot, per un/a mateix/a.

Walter Riso fa una reflexió en el seu llibre i remarca la idea –que compartim -, que adaptar-se a una relació afectiva és apropar-se a l’altre sense perdre la pròpia essència, sense deixar d’estimar-se a un mateix i això implica una revolució personal al paradigma tradicional del culte al sacrifici irracional per un esquema nou d’autorespecte. Les creences idealitzades sobre l’amor que estan arraigades a la nostra societat com la de “si hi ha amor, no necessito res més”, “l’amor és etern” i “ el vertader amor és incondicional” han fet molt de mal, doncs han provocat que s’arribin a tolerar barbaritats que enterren la nostra dignitat. Davant d’aquest context es fa difícil entaular una conversació amb la teva parella per conèixer realment què és el que necessita l’altre i arribar a un consens i compromís de com voleu que sigui la vostra relació, però és altament recomanable perquè sigui autènticament vostra. Donar per assumit que estem d’acord amb el que està culturalment imposat pot ser camí de molts malentesos i us desempodera. Al cap i a la fi, no hi ha una única combinació; hi ha tantes relacions com parelles existents. Totes són exclusives i seran saludables si existeix autorespecte.

Aquest autor ens dóna pistes per qüestionar-nos quan aquest “amor” descarrila el nostre sentit vital i ens allunya de la nostra essència. Són tres situacions molt òbvies i sensates que són difícil d’identificar quan són violentades: “quan no t’estimen”, “quan la teva realització personal es veu obstaculitzada” i “quan es vulneren els teus principis”.

Hi ha signes que ens fan veure que aquella persona ja no ens estima: la falta de carícies, de desig, d’il·lusió, d’interès, que compta menys en tu, que has de demanar-li constantment que s’apropi… Si no t’estimen, el teu amor no és negociable. De vegades, l’esperança és la pitjor enemiga.

D’altra banda, quan la teva parella t’impedeix l’expansió satisfactòria dels teus talents personals, fa que no creixis com a persona. Un amor que exigeix que reprimeixis les teves motivacions per que la vostra relació funcioni, no és amor. És esclavitud i aquella persona no t’estima suficient.

I finalment, si vulneren els teus valors i principis, és a dir, si no respecten la teva dignitat (ser valorat, respectat i honrat). Està relacionat amb l’autonomia i l’autodeterminació. Has d’acceptar que la teva parella no és més valuosa que tu en consideració i respecte. No acceptar convertir-te en un instrument de satisfacció ni objecte de ningú que actues en funció dels seus permisos.

De tant en quan és bo preguntar-se on et situes tu en cada un d’aquests punts per prendre consciència i saber que és la pròpia persona que decideix quins límits li traspassaran o no. No tingueu por a respectar-vos i a posar en qüestió creences que han vingut socialment imposades.

Salutacions, i fins la propera publicació!