LES RELACIONS HUMANES

Les relacions humanes són enormement riques: en benestar i en patiment. Quant ens ha alegrat una tarda amb un amic; com d’especials ens hem sentit gràcies a la parella; o tan valorats per un company de feina! I a l’hora, quant dubte, inseguretat, ràbia o malestar ens ha creat el contacte, la fricció, la relació, amb aquestes mateixes persones o unes altres.

I quan això ens passa, quan alguna cosa ens impacta, per bé o per malament, quan ens eleven o ens enfonsen, és bo poder dir-ho; és bo dir-ho a l’altra persona ; compartir.

És de ben nascuts, ser agraïts. Així resa aquest antic refrany, i apunta precisament a seure amb aquestes persones que ens aporten felicitat, i poder reconèixer-lo i agraïr-ho, davant d’ells, amb ells, per a ells i per a nosaltres. Enforteix la relació, suma un granet de sorra. Potser no estem acostumats a fer-ho, però és un exercici molt saludable i que ressona en el nostre desenvolupament personal.

I quan un episodi no ha estat agradable, al fet de poder compartir-ho fa que aquest granet de sorra sigui encara més gran. Perquè alguna cosa ha quedat fracturada en nosaltres, ja sigui la relació o la nostra integritat psicològica o emocional. Costa molt més i requereix més valor. Alguna cosa ha passat i nosaltres hem construït una història sobre aquest fet. Una narració en la qual segurament ens descrivim com ferits,  injustament tractats o no prou valorats o premiats. Aquesta construcció només pot dur-nos al ressentiment, la ràbia i a la llunyania. És el camí més fàcil. I gran part d’aquesta història té més a veure amb nosaltres i les nostres experiències passades, que amb l’altre i el present succeït.

Doncs des d’aquí es proposa acceptar aquestes primeres reaccions de rebuig que sentim i intentar transcendir; és a dir, pensar i sentir que això no tracta només de mi, sinó també de l’altra persona. I que per tant, la meva veritat no té per què ser l’única o la vàlida, ni la solució fins al moment, la definitiva per a tothom. I així ens acostem a l’altre, amb la intenció de curar la nostra possible ferida, o la seva o la del vincle que ens uneix. I de debò , encara no coneixem a ningú que no hagi sortit millor del que va entrar amb aquesta conversa.

Què ens frena, doncs, a fer aquest pas endavant i apropar-nos sabent que promet benestar i normalitat? De vegades el fre és no reconèixer davant d’un altre que ens hem sentit febles o vulnerables. Altres, ens atura la por que ens dóna que l’altra persona no pensi igual o no ens ho posi fàcil. També, siguem sincers, pot no agradar reconèixer que ens hem equivocat o hem estat egoistes (orgull propi que no juga a favor nostre per solventar la solució).

Totes aquestes traves poden sobreportar-se si creiem que el resultat de trobar-se amb l’altre, serà millor que la nostra posició passiva, enfadada o ressentida. Si ens importa l’altra persona i la relació que compartim, és natural lluitar per això. Acceptant que el tracte amb altres ens és tan ric, podem pensar que és un camí d’aprenentatge, que ens brinda valuoses lliçons sobre com són les coses i, sobretot, com som cadascú. Qui està davant ens fa de mirall, retornant imatges properes o bé desconegudes de nosaltres, que si acceptem, a la vegada, ens permetran conèixer-nos més i créixer. Per no parlar de desenvolupar la sana capacitat, però sovint oblidada… de perdonar i deixar anar…

Al centre de teràpia psicològica Kairós volem ajudar-te a que gaudeixis l’alegria de les teves relacions, i també a que encaris i resolguis els conflictes amb els altres des d’una nova perspectiva, conciliadora, reparadora, i amorosa.