Blog

Conflicte relacional Teràpia parella By Kairos 0 Comments

LES RELACIONS HUMANES

Les relacions humanes són enormement riques: en benestar i en patiment. Quant ens ha alegrat una tarda amb un amic; com d’especials ens hem sentit gràcies a la parella; o tan valorats per un company de feina! I a l’hora, quant dubte, inseguretat, ràbia o malestar ens ha creat el contacte, la fricció, la relació, amb aquestes mateixes persones o unes altres.

I quan això ens passa, quan alguna cosa ens impacta, per bé o per malament, quan ens eleven o ens enfonsen, és bo poder dir-ho; és bo dir-ho a l’altra persona ; compartir.

És de ben nascuts, ser agraïts. Així resa aquest antic refrany, i apunta precisament a seure amb aquestes persones que ens aporten felicitat, i poder reconèixer-lo i agraïr-ho, davant d’ells, amb ells, per a ells i per a nosaltres. Enforteix la relació, suma un granet de sorra. Potser no estem acostumats a fer-ho, però és un exercici molt saludable i que ressona en el nostre desenvolupament personal.

I quan un episodi no ha estat agradable, al fet de poder compartir-ho fa que aquest granet de sorra sigui encara més gran. Perquè alguna cosa ha quedat fracturada en nosaltres, ja sigui la relació o la nostra integritat psicològica o emocional. Costa molt més i requereix més valor. Alguna cosa ha passat i nosaltres hem construït una història sobre aquest fet. Una narració en la qual segurament ens descrivim com ferits,  injustament tractats o no prou valorats o premiats. Aquesta construcció només pot dur-nos al ressentiment, la ràbia i a la llunyania. És el camí més fàcil. I gran part d’aquesta història té més a veure amb nosaltres i les nostres experiències passades, que amb l’altre i el present succeït.

Doncs des d’aquí es proposa acceptar aquestes primeres reaccions de rebuig que sentim i intentar transcendir; és a dir, pensar i sentir que això no tracta només de mi, sinó també de l’altra persona. I que per tant, la meva veritat no té per què ser l’única o la vàlida, ni la solució fins al moment, la definitiva per a tothom. I així ens acostem a l’altre, amb la intenció de curar la nostra possible ferida, o la seva o la del vincle que ens uneix. I de debò , encara no coneixem a ningú que no hagi sortit millor del que va entrar amb aquesta conversa.

Què ens frena, doncs, a fer aquest pas endavant i apropar-nos sabent que promet benestar i normalitat? De vegades el fre és no reconèixer davant d’un altre que ens hem sentit febles o vulnerables. Altres, ens atura la por que ens dóna que l’altra persona no pensi igual o no ens ho posi fàcil. També, siguem sincers, pot no agradar reconèixer que ens hem equivocat o hem estat egoistes (orgull propi que no juga a favor nostre per solventar la solució).

Totes aquestes traves poden sobreportar-se si creiem que el resultat de trobar-se amb l’altre, serà millor que la nostra posició passiva, enfadada o ressentida. Si ens importa l’altra persona i la relació que compartim, és natural lluitar per això. Acceptant que el tracte amb altres ens és tan ric, podem pensar que és un camí d’aprenentatge, que ens brinda valuoses lliçons sobre com són les coses i, sobretot, com som cadascú. Qui està davant ens fa de mirall, retornant imatges properes o bé desconegudes de nosaltres, que si acceptem, a la vegada, ens permetran conèixer-nos més i créixer. Per no parlar de desenvolupar la sana capacitat, però sovint oblidada… de perdonar i deixar anar…

Al centre de teràpia psicològica Kairós volem ajudar-te a que gaudeixis l’alegria de les teves relacions, i també a que encaris i resolguis els conflictes amb els altres des d’una nova perspectiva, conciliadora, reparadora, i amorosa.

Teràpia en dolor crònic Teràpia individual By Kairos 0 Comments

EL DOLOR ÉS INEVITABLE, PERÒ EL PATIMENT ÉS OPCIONAL

Qui no ha patit dolor en algun moment de la seva vida? Segurament tots puguem aixecar la mà a aquesta pregunta i podem explicar, d’alguna manera, què és en sí el dolor. Haver rebut un cop, haver tingut fractures d’óssos, dolor muscular, mal de caps intensos i inclús sentir dolor profund davant la pèrdua d’un ser estimat. El dolor en la major part dels casos és determinat i abraça un període momentani de les nostres vides. Però que ocorre amb aquell dolor que perdura més de lo habitual o no hi ha proves mèdiques que demostrin l’origen d’aquell dolor?

El síndrome anomenat “dolor crònic” afecta al 20% de la població en la Unió Europea i tanmateix, la detecció d’aquest és molt tardana. Es calcula que la persona que el pateix triga més de dos anys de mitja a recórrer a un especialista, i quan aquesta recorre, els serveis sanitaris triguen una mitjana de 9 mesos en diagnosticar-ho; en el cas d’Espanya, uns quatres mesos més.

No estem mentalment preparats per rebre la notícia que el nostre dolor estarà sempre amb nosaltres, que no té curació i que a partir d’ara el duràs amb tu allà on vagis. Aquest dolor que ha estat limitant les teves activitats diàries (caminar, vestir-te, dutxar-te, dormir, treballar, etc.), que ha afectat al teu estat d’ànim (irritabilitat, ànim depressiu, desesperació, ansietat, etc.) i que ha sobrepassat la teva àrea individual afectant al teu entorn més immediat: parella, família i amics. No trobar-se bé propícia l’aïllament i la incomprensió del dolor i l’alt nivell de malestar, una transformació de la teva forma de ser i autoimatge. Una nova persona centrada únicament en el seu dolor i patiment. Tot gira al voltant de la creença que no hi ha res a fer perquè no hi ha curació. I és cert. No hi ha curació per aquell dolor, però què ocorre amb el nostre patiment?

És important poder diferenciar, encara que és difícil en moments de tanta bromació, el dolor del patiment. El dolor és fisiològic (el cos mana i indica que hi ha molèsties) i, en canvi, el patiment és la valoració psicològica d’aquell malestar, una emoció subjectiva. Ambdós són desequilibrants en el nostre benestar, però així com front al dolor pot haver-hi més o menys èxit calmant-lo, el patiment sí està a les nostres mans. Quins factors incideixen a incrementar el nostre patiment?, quina actitud tenim davant la nova situació? El patiment psicològic i emocional és gestionable. Podem fer coses per controlar-lo i millorar la nostra qualitat de vida. No és un camí fàcil, però sabem que és possible.

Si patiu dolor crònic, des del centre de teràpia Kairós podem ajudar-vos a diferenciar aquests dos conceptes que estan tan estretament relacionats integrant-los de manera que us faciliti el vostre dia a dia. Us volem acompanyar en aquest camí.

 

Crisis vitals Teràpia individual By Kairos 0 Comments

A LA DERIVA

On sóc i cap a on vaig? En alguna ocasió, tots hem sentit que estàvem a bord d’un vaixell que anava a la deriva, sense un rumb definit, a mercè de la mar i les onades. Més que capità, un grumet a bord. És una experiència molt comuna, i per això ens referim a ella de tantes maneres: perdre el rumb, no trobar el nord, deixar-se portar, estar perdut, la inèrcia … Però, què hi ha darrere de tot això? Quin significat té? Amb què es relaciona?

Fem la vista enrere i pensem en un nadó. En els primers mesos de vida, la nostra incipient vida mental està governada per les nostres necessitats: aquelles faltes bàsiques que requereixen una solució immediata: menjar, afecte, confort físic. A mesura que creixem, desenvolupem una motivació per satisfer aquestes necessitats, i juntament amb la creixent capacitat d’explorar el món i mentalitzar-lo, se’ns obre un univers de possibilitats infinites. I apareixen els desitjos, més elaborats que les necessitats anteriors i que no sempre responen a faltes immediates, sinó que es dirigeixen a satisfer-nos de maneres més complexes.

De la mà dels desitjos apareix la voluntat, aquesta disposició cognitiva i emocional d’aconseguir l’objecte del nostre desig. La força que ens manté i guia en el camí cap.

Com més conscients i connectats estiguem amb les nostres necessitats i desitjos, més genuïns serem, i més clar tindrem cap a on i per què ens movem. El sentiment d’anar a la deriva o trobar-se perdut ve de la desconnexió o desconeixement de les nostres necessitats i desitjos. Què necessito en la meva vida? Què desitjo de mi? Què desitjo per a mi?

Les persones i els seus recursos els ajuden a sortir d’aquestes crisis, però no sempre és així, i aquesta situació es pot cronificar i provocar un malestar desbordant o dificultats en les nostres relacions, treball… De vegades un no sap per què se sent així, per què en pensar es bloqueja, per què la vida no té sentit… A Kairós Barcelona ajudem a les persones a entendre el seu moment de crisi i des d’aquí, a decidir què volen i què no volen. La persona consultant torna a dibuixar un horitzó. Què necessito en aquest moment de la meva vida?

 

 

 

Meditación Mindfulness Rumiaciones By Kairos 0 Comments

RUMIACIONS I MEDITACIÓ

A continuació us presentem una coneguda història zen, que ens convida a la reflexió sobre la dinàmica de la nostra ment:

 

Dos monjos zen, Tanzan i Ekido, anaven de camí al monestir. No obstant això, el dia abans havia plogut i els camins estaven plens de fang. Quan van passar prop d’un petit poble, van trobar a una jove que vestia un esplèndid quimono daurat.

 

La jove intentava travessar un bassal d’aigua però estava paralitzada, pensant que si mullava el seu quimono, el podria arruïnar i la mare la reprendria durament.

 

Sense dubtar, Tanzan es va acostar a la jove per ajudar-la. La va carregar i la va portar sobre la seva esquena fins a l’altre costat del toll. Després, els dos monjos van continuar el camí.

 

Quan van arribar al monestir, Ekido, que s’havia mostrat inquiet durant la resta del viatge, li va retreure en to aspre al seu company:

 

– Per què has pres a aquesta jove en els teus braços? Saps bé que els nostres vots ens ho prohibeixen!

 

Tanzan no es va torbar, va mirar al seu company de viatge i li va respondre amb un somriure:

 

– Jo vaig carregar aquella jove fa algunes hores. Tu, al contrari, encara la portes sobre la teva esquena.

 

De ben segur que el què li passa a l’Ekido ho trobem familiar, i fins i tot ho hem viscut a les pròpies carns en més d’una ocasió.

I és que una de les tendències de la nostra ment és donar-li voltes i més voltes a les coses. En comptes d’implicar-nos en una situació, viure-la, tancar-la, i de nou romandre oberts a la següent situació que sobrevingui, ens quedem enganxats en una experiència concreta i particular, fent-nos preguntes i hipòtesi sobre què podria hauria passat si… que deuria haver passat si… o bé recriminant o renegant allò succeït.

Quan això ens passa, comença una rumiació d’allò més inútil, ja que la situació un cop esdevinguda, no pot ser canviada. No parlem de pensar sobre quelcom per crear nous continguts, sinó de romandre estancats en un punt. És un esforç del que no traurem cap resultat positiu; potser algun de negatiu, com pot ser perdre’ns noves experiències que ens esperen, o l’ofec a que ens condueix la culpabilitat i el càstig.

Les rumiacions són símptomes de que alguna cosa no marxa bé al nostre interior, i les trobem en molts trastorns mentals.

Fluir és l’oposat de rumiar. La fluïdesa significa no parar-se a les experiències més del que les experiències necessiten; significa agafar, viure-ho i deixar anar. No aferrar-se…

Quan fluïm vivim el moment present i ens situem a l’experiència; quan rumiem vivim en el passat i ens situem a la nostra ment.

Una pràctica que ens pot ajudar a deixar les rumiacions és la meditació, que es val de l’atenció plena per portar-nos al moment present i ben lluny del xivarri mental.

L’atenció plena o conscient només té un focus: decidim voluntàriament a què prestarem atenció, i a allò ens entreguem. No queda espai doncs per a rumiar sobre això o allò altre, ni tampoc es donen emocions com l’angoixa o la frustració que teníem associades.

Si aprenem a meditar, i regularment ho practiquem, primer uns minuts i amb el temps, estones llargues, mica en mica recobrarem el control de la nostra ment i podrem decidir a que dediquem els nostres recursos mentals i emocionals. Deixarem de ser portats, per començar a decidir més lliurement.

Un altre pas cap a l’autonomia i el benestar.

 

 

Teràpia parella By Kairos 0 Comments

ELS LÍMITS ENTRE L’AMOR I LA INDIVIDUALITAT

Avui voldríem compartir amb vosaltres algunes de les idees que Walter Riso concep de l’amor i que compartim. Moltes vegades ens hem sentit extranys perquè fent per a l’altre, ens hem pogut sentir malament pels sacrificis fets, sent la persona que més estimes. Quan el “ser per l’altre” impedeix el “ser per a tu”, o poder identificar en quins moments estàs creuant límits del que és raonable per la teva pròpia felicitat.

Tradicionalment, hem tingut la creença profunda que per l’amor cap a l’altra persona tot s’hi val, inclús entregar la pròpia vida. Sota el paraigües de “ l’amor com a sacrifici” o “l’entrega incondicional cap a l’altre” ha fet que el nostre JO quedi relegat a segon pla, sense escoltar les pròpies necessitats i oblidant-nos dels nostres interessos. Hi ha moment en que sí és necessari que la nostra individualitat quedi resguardada, però que es doni cronificadament, obsessiva o bé, des d’una posició de poder (per sota o per sobre) és entrar en un joc de codependència que pot ser molt perjudicial per a la relació i, sobretot, per un/a mateix/a.

Walter Riso fa una reflexió en el seu llibre i remarca la idea –que compartim -, que adaptar-se a una relació afectiva és apropar-se a l’altre sense perdre la pròpia essència, sense deixar d’estimar-se a un mateix i això implica una revolució personal al paradigma tradicional del culte al sacrifici irracional per un esquema nou d’autorespecte. Les creences idealitzades sobre l’amor que estan arraigades a la nostra societat com la de “si hi ha amor, no necessito res més”, “l’amor és etern” i “ el vertader amor és incondicional” han fet molt de mal, doncs han provocat que s’arribin a tolerar barbaritats que enterren la nostra dignitat. Davant d’aquest context es fa difícil entaular una conversació amb la teva parella per conèixer realment què és el que necessita l’altre i arribar a un consens i compromís de com voleu que sigui la vostra relació, però és altament recomanable perquè sigui autènticament vostra. Donar per assumit que estem d’acord amb el que està culturalment imposat pot ser camí de molts malentesos i us desempodera. Al cap i a la fi, no hi ha una única combinació; hi ha tantes relacions com parelles existents. Totes són exclusives i seran saludables si existeix autorespecte.

Aquest autor ens dóna pistes per qüestionar-nos quan aquest “amor” descarrila el nostre sentit vital i ens allunya de la nostra essència. Són tres situacions molt òbvies i sensates que són difícil d’identificar quan són violentades: “quan no t’estimen”, “quan la teva realització personal es veu obstaculitzada” i “quan es vulneren els teus principis”.

Hi ha signes que ens fan veure que aquella persona ja no ens estima: la falta de carícies, de desig, d’il·lusió, d’interès, que compta menys en tu, que has de demanar-li constantment que s’apropi… Si no t’estimen, el teu amor no és negociable. De vegades, l’esperança és la pitjor enemiga.

D’altra banda, quan la teva parella t’impedeix l’expansió satisfactòria dels teus talents personals, fa que no creixis com a persona. Un amor que exigeix que reprimeixis les teves motivacions per que la vostra relació funcioni, no és amor. És esclavitud i aquella persona no t’estima suficient.

I finalment, si vulneren els teus valors i principis, és a dir, si no respecten la teva dignitat (ser valorat, respectat i honrat). Està relacionat amb l’autonomia i l’autodeterminació. Has d’acceptar que la teva parella no és més valuosa que tu en consideració i respecte. No acceptar convertir-te en un instrument de satisfacció ni objecte de ningú que actues en funció dels seus permisos.

De tant en quan és bo preguntar-se on et situes tu en cada un d’aquests punts per prendre consciència i saber que és la pròpia persona que decideix quins límits li traspassaran o no. No tingueu por a respectar-vos i a posar en qüestió creences que han vingut socialment imposades.

Salutacions, i fins la propera publicació!