Categoría: Mindfulness

A continuació us presentem una coneguda història zen, que ens convida a la reflexió sobre la dinàmica de la nostra ment:

Dos monjos zen, Tanzan i Ekido, anaven de camí al monestir. No obstant això, el dia abans havia plogut i els camins estaven plens de fang. Quan van passar prop d’un petit poble, van trobar a una jove que vestia un esplèndid quimono daurat.

La jove intentava travessar un bassal d’aigua però estava paralitzada, pensant que si mullava el seu quimono, el podria arruïnar i la mare la reprendria durament.

Sense dubtar, Tanzan es va acostar a la jove per ajudar-la. La va carregar i la va portar sobre la seva esquena fins a l’altre costat del toll. Després, els dos monjos van continuar el camí.

Quan van arribar al monestir, Ekido, que s’havia mostrat inquiet durant la resta del viatge, li va retreure en to aspre al seu company:

– Per què has pres a aquesta jove en els teus braços? Saps bé que els nostres vots ens ho prohibeixen!

Tanzan no es va torbar, va mirar al seu company de viatge i li va respondre amb un somriure:

– Jo vaig carregar aquella jove fa algunes hores. Tu, al contrari, encara la portes sobre la teva esquena.

De ben segur que el què li passa a l’Ekido ho trobem familiar, i fins i tot ho hem viscut a les pròpies carns en més d’una ocasió.

I és que una de les tendències de la nostra ment és donar-li voltes i més voltes a les coses. En comptes d’implicar-nos en una situació, viure-la, tancar-la, i de nou romandre oberts a la següent situació que sobrevingui, ens quedem enganxats en una experiència concreta i particular, fent-nos preguntes i hipòtesi sobre què podria hauria passat si… que deuria haver passat si… o bé recriminant o renegant allò succeït.

Quan això ens passa, comença una rumiació d’allò més inútil, ja que la situació un cop esdevinguda, no pot ser canviada. No parlem de pensar sobre quelcom per crear nous continguts, sinó de romandre estancats en un punt. És un esforç del que no traurem cap resultat positiu; potser algun de negatiu, com pot ser perdre’ns noves experiències que ens esperen, o l’ofec a que ens condueix la culpabilitat i el càstig.

Les rumiacions són símptomes de que alguna cosa no marxa bé al nostre interior, i les trobem en molts trastorns mentals.

Fluir és l’oposat de rumiar. La fluïdesa significa no parar-se a les experiències més del que les experiències necessiten; significa agafar, viure-ho i deixar anar. No aferrar-se…

Quan fluïm vivim el moment present i ens situem a l’experiència; quan rumiem vivim en el passat i ens situem a la nostra ment.

Una pràctica que ens pot ajudar a deixar les rumiacions és la meditació, que es val de l’atenció plena per portar-nos al moment present i ben lluny del xivarri mental.

L’atenció plena o conscient només té un focus: decidim voluntàriament a què prestarem atenció, i a allò ens entreguem. No queda espai doncs per a rumiar sobre això o allò altre, ni tampoc es donen emocions com l’angoixa o la frustració que teníem associades.

Si aprenem a meditar, i regularment ho practiquem, primer uns minuts i amb el temps, estones llargues, mica en mica recobrarem el control de la nostra ment i podrem decidir a que dediquem els nostres recursos mentals i emocionals. Deixarem de ser portats, per començar a decidir més lliurement.

Un altre pas cap a l’autonomia i el benestar.